CAPA, AQUÍ

             

Baixant les sòrdides, grises i fredes escales del Palau de Congressos de Tarragona ens trobem - fins el proper 28 de febrer - l'exposició CAPA, AQUÍ, un espai que recull les fotografies que Robert Capa va realitzar el 15 de gener de 1939 a les comarques del Tarragonès, el Baix Penedès, l'Alt Penedès i el Garraf. Tot això a raó de la commemoració del setantè aniversari de la Guerra Civil i dins del marc de la recuperació de la memòria històrica de la Segona República, "de la terrible confrontació armada que entre 1936 i 1939 va patir el nostre país, de la postguerra i de la dictadura franquista", tal com afirma el comissari de l'exposició.

Poc atractiva és la situació de la mostra, a la zona baixa de Tarragona, més caracteritzada per l'oci nocturn que no pas per l'activitat cultural. Però bé, no és que la ciutat gaudeixi de gaires equipaments culturals - pocs teatres, sales de cinema, galeries d'art, etc. - així que el Palau Firal i de Congressos és una opció digna, tot i que millorable. Tampoc puc afirmar que el ressò mediàtic de l'exposició hagi arribat gaire lluny. Un cartell (raonablement gran) a l'avinguda Catalunya, al costat del Campus Centre de la URV, ha estat per a mi l'únic reclam que l'Ajuntament de Tarragona - únic organitzador de l'exposició - ha fet arribar als meus sentits. Molt poc soroll per l'interès i la satisfacció que m'ha generat la mostra fotogràfica.

Doncs bé, després de descendir cap a l'entrada del Palau Firal i saludar algunes llaunes de cervesa i altres residus testimonis d'una nit moguda, el panorama canvia completament. T'endinses a un espai just, ni massa ni poc, acollidor, amb una llum esmorteïda i un ambient que conviden a la reflexió i a l'emoció.

L'exposició comença, a forma de context i situació, amb la presentació de Robert Capa i algunes de les seves fotografies - totes són reproduccions autoritzades per Magnum Photos i l'International Center of Photography de Nova York. Com no, trobem la imatge més recurrent i famosa de Capa: el jove milicià Federico Borrell García, de 24 anys, just en el moment de rebre l'impacte d'una bala a Cerro Murciano (Córdova), el setembre de 1936. A raó d'aquesta fotografia, l'autenticitat de la qual va posar-se en dubte dient que era un muntatge, comences a trobar indicis dels sentiments que l'exposició pot generar-te i que espero que generi a tots els visitants. "No cal fer servir trucatges a Espanya i no cal amoïnar-se per preparar l'escena. Les fotografies estan allà i n'hi ha prou en fer-les. La veritat és la millor imatge, la millor propaganda", són paraules de Capa en resposta als qui van posar en dubte la seva feina. Declaracions que, al marge de la preparació o no de la seva famosa imatge, reflecteixen l'Espanya de la guerra civil, un estudi fotogràfic preparat per prendre-hi les fotografies més colpidores, tristes i sagnants, a cada cantonada, a cada ciutat, a cada instant. Com veieu, no és una exposició pensada per al gaudi personal i la fascinació, sinó un convit a la memòria, al record dels anys més foscos de la història del nostre país. Amb tot això no vull desmerèixer el treball de Capa - ni el seu coratge (o inconsciència) que ens ha reportat valuosíssims testimonis visuals - sinó simplement destacar l'aire emotiu i reflexiu que es respira en la mostra, més enllà de l'estètica o l'artística de les fotografies.

Un cop situats, l'exposició pren un camí molt més pròxim. Se'ns presenten 30 de les 101 fotografies - la resta no s'han trobat - que Robert Capa va prendre el 15 de gener de 1939 a Tarragona i altres indrets de la província mentre milers de refugiats civils i militars es retiraven del front davant l'avenç de les tropes nacionals, que es disposaven a ocupar la ciutat. I és que com a tarragonina de tota la vida que sóc, m'ha sorprès veure carrers emblemàtics com la Rambla Nova, l'avinguda Ramón i Cajal o el carrer Cristòfor Colom plens de persones abandonant les seves llars, sobretot dones i nens, fugint en un ambient decadent i tens, ple de mirades buides, marcades pel neguit i la por. Tot un seguit d'estampes dessoladores i molt allunyades de la tranquil·litat i benestar que es respira habitualment pels carrers de la meva ciutat.

Les fotografies de Capa et fan viatjar a un món que va caure a bocins, que va trencar vides i va matar a germans. El meu avi ja m'ho va dir: "faria el que fós perquè tu i els teus cosins no haguéssiu de viure mai una guerra".

Vist això, jo també ho diria. I és que l'empatia, la capacitat periodística i la proximitat de les fotografies de Robert Capa parlen d'un èxode de dimensions bíbliques. Avis, àvies, homes, dones, nens i nenes fugen cap a Barcelona amb carros (alguns ni això), carregats amb provisions, garrafes d'oli i vi (que en aquells moments podien ser més valuoses que els diners), llits... en fi, tot el que un pugui imaginar-se en un moment de màxima desesperació, on la vida ja no tornarà a ser igual i on les diferències entre rics i pobres s'esvaeixen en un no res.

Aquest panorama se'ns és reflectit a les fotografies de Capa, una marxa de penúria cap a la ciutat comptal, que arriba al seu destí només si l'aviació nazi (a disposició de Franco) ho permet. I és que criden l'atenció un parell o tres de fotografies on podem veure les conseqüències d'un ametrallament aeri: carros destrossats, rucs morts, tot escampat arreu... i només una supervivent desesperada, mirant aquí i allà a la vora d'una carretera on només hi queda sang. Capa era allí, per mostrar-ho. Una imatge francament espantosa.

És també destacable i curiós de l'exposició el treball de localització dels espais - tot i que hi ha llocs gairebé irreconeixibles - que recullen les fotografies de Capa. És l'actual carretera nacional N-340 la que van recórrer milers de persones, Robert Capa inclòs, en la fugida cap a Barcelona. Les fotografies mostren indrets coneguts - si més no per a mi - que fins al moment només m'evocaven càlids dies d'estiu passats a Torredembarra i la Pobla de Montornès. És curiós com pot canviar la percepció dels espais per als uns i per als altres, és curiós i trist pensar que va haver-hi unes generacions per a les quals la carretera de Barcelona va suposar mort i penúria. I és per això que hem de mantenir vives aquestes imatges en la nostra consciència, si més no l'essència, el sentiment, per evitar que res semblant pugui tornar a passar aquí ni enlloc.

Amb tot, CAPA, AQUÍ ha estat per a mi un exercici de reflexió important, una mirada cap a la història recent del meu entorn, allunyada de tòpics i estereotips d'una Guerra Civil que m'ha semblat més propera que mai, viscuda per gent que, poc o molt, és al meu voltant; viscuda pels carrers que jo trepitjo, pels edificis, impassibles, vencent el temps, que un dia van veure com l'intrèpid Capa plasmava per a la posteritat el desastre d'un poble en guerra, de mort entre germans. Per Robert Capa, "la seva mort hauria estat inútil si els vius no els poguessin veure".