Wuthering Heights (1992)

La primera de les adaptacions de l’obra Wuthering heights de Emily Brontë ja va passar sota l’ombra d’un èxit. El film americà del 1939 va estar nominat a 8 Oscars, però només en va guanyar un. Ja que la gran triomfadora va ser “Lo que el viento se llevó”.

Després d’aquesta es van fer varies adaptacions, com la de Luis Buñuel a “Abismos de pasión” (1953), o la del francès Jaques Rivette (1985). La darrera que podem trobar és la de Peter Kosminsky, Cumbres borrascosas (1992), i que compta amb dos grans estrelles com Ralph Fiennes i Juliette Binoche.

Fa pocs dies vaig llegir el llibre de Brontë, després volia veure alguna de les pel·lícules per fer-ne la comparació. Esperava que potser l’última, la de Peter Kosminsky, seria de les millors ja que amb el temps havia pogut aprendre dels errors de les altres.

Els primers minuts de la pel·lícula ja es mengen d’una tirada un gran nombre de pàgines que et situen de sobte al mig del problema. Hindley està desaparegut, ni tan sols quan mort el seu pare aconsegueix posar autoritat. El seu paper està totalment fora de l’obra, té tan poca força que no s’atreveix a donar la culpa al seu fill per la mort de la seva esposa (moment importantíssim a l’obra, d’aquí derivarà la seva perdició).

La caracterització d’alguns personatges millora malgrat el pèssim guió literari. La figura de Catherine és pobra, però malgrat això aconsegueix transmetre el dolor a través d’unes paraules extretes literalment de l’obra. D’altra banda, els ulls de noi que no ha trencat mai un plat de Heathcliff (Ralph Fiennes) impossibiliten transmetre la violència del Heathcliff de Brontë. Malgrat això, és acceptable la interpretació de la parella, Juliette Binoche i Ralph Fiennes, (que més tard els vam poder veure al “Paciente inglés” amb la mateixa passió).

Com he dit, les interpretacions no brillen, però el resultat que s’obté està molt per sobre del que podria sortir d’un guió tant poc treballat. Hi ha paraules que sobren, d’altres que són una replica exacta del llibre, i les que falten causen un silenci trist i buit.

El final de l’obra, potser guanya una mica d’interès amb la similitud que es pot veure entre Heathcliff/Hareton, Hindley/Linton i les dos Catherine. La volta a la truita que es dóna és un dels pocs moments del film que ajuda a entendre el per què hem arribat fins aquí.

No obstant, els tocs de fantasia que li dona Peter Kosminsky van bastant d’acord amb el context social del moment: els maleficis i esperits que perseguien als humans de principi del segle XIX.

Si la primera adaptació va passar sota l’ombra d’un èxit, aquesta darrera se l’ha emportat el vent.