Vaig entrar a la sala amb bona predisposició, ho prometo.
Durant casi tota la pel·lícula vaig estar fent-me creus i rient per dintre d’un guió tan poc creïble, però sobretot sense ganxo; de rèpliques artificials, coronades per una actuació molt poc natural per part de la major part dels protagonistes.
- Mateo es tu padre.
En aquest dramàtic moment (cito de memòria) ja no em vaig poder contenir; i un riure malèvol i muy criticón va esclatar en mig de la sala silenciosa (per poc que perdo la dentadura).
He de reconèixer que sóc una fan de Mujeres al borde de un ataque de nervios. També, a la seva manera, i no per raons precisament cinematogràfiques, de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (després de la qual em vaig convertir al ateisme).
La veritat és que Pedro Almodobar esta menys eixelebrat: a tots ens passen factura, els anys. Les seves últimes pel·lícules no van arribar al nivell de les primeres, a aquella frescor i atreviment que les caracteritzava, però no puc dir que em desagradessin: Todo sobre mi madre, La Mala Educación, i fins i tot Volver tenien gràcia a la seva manera; i esperava molt més d’aquesta pel·lícula.
El suposat canvi de gènere que ha volgut fer el xiquet li ha sortit rana. Tampoc s’ha atrevit a canviar completament de genere: la pel·lícula està plena de situacions còmiques, que de fet són l’únic que hi val la pena. El rodatge fictici de Mujeres al borde de un ataque de nervios (Chicas y maletas a la pel·lícula) té un pes molt important a la trama, y els cameos de Carmen Machi, Rossi de Palma i Chus Lampreave, fen els mateixos papers que a Mujeres al borde, són aire fresc.
Aquest intent d’Almodobar de picar l’ullet als seus espectadors fidels (que fa somriure durant el primer minut) no justifica ni de bon tros el film sencer. La pel·lícula gira al voltant d’una rocambolesca història construïda sobre flash-backs i sense un real sentit de conjunt. A aquesta pel·lícula li falta un cor (creïble): alguna idea (encara que sigui vaga, o només una impressió) amb la qual et quedis al final.
Falta de significat, de causalitat creïble: el protagonista va tenir un accident en el que es va quedar cec i en el que també va morir la seva estimada amant, per la qual cosa va decidir adoptar únicament el seu pseudònim com a identitat, però seguir escrivint i tenint amants.
Perdoni? Quina relació té una cosa amb l’altre? Tot això vé arran d'un flash-back, però no deixa de ser la trama principal. Quin significat té? Potser no pretén tenir-ne, però es dificil no esperar-ne algún, d'una pel·licula que es presenta com a film noir.
Si ens paréssim a pensar, la hitòria podria arribar justificar-se, però la pel·lícula no aconsegueix fer emergir cap idea de conjunt.
Això si: l’estètica del film segueix sent una delícia d'estil Almodobar; amb aquests contrastos cromàtics que freguen l’hortera sense arribar – generalment – a caure-hi. Per Los abrazos rotos, el director ha volgut afegir glamour clàssic i adinerat al seu estil. La Penélope recorda en algun moment a l’Audrey Hepburn de Desayuno con diamantes, i també ha utilitzat localitzacions en un palau – més pretensiós que bonic – però on l’ambient de nadar en la pasta resulta molt creïble.
Pel que fa a les actuacions, les més poc creïbles són les dels tres protagonistes, Tamar Novas, Lluís Homar i Penélope Cruz, sobrepassades només per la terrible interpretació de Rubén Onchandiano quan fa el paper de Ray-X. Més que parlar, sembla que declamin. Si era aquesta la intenció, ho han aconseguit. Ni les seves rèpliques ni les seves accions més senzilles semblen naturals; per no parlar de les seves estudiades reaccions (exeptuant els moment dramatics de la Pe, els quals resol amb dignitat). Es salven Blanca Portillo (la mare) i José Luis Gómez (l’amant ric), així com tots els personatges còmics.
L'exagerada sobreactuació (en la part de melodrama, perquè a la part còmica ja es dona per suposada) en aquest genere ambigu, que l’expressiva música de fons acaba d’enfonsar, crea un efecte més aviat esperpèntic. Sembla que tot treballa en la mateixa direcció, però aqueta àvia no entén el perquè de tot plegat, si estem parlant d'un melodrama. Potser només és una qüestió d'espectatives.
El que més em pica la curiositat és què l’hi veuen, de film noir, a aquesta pel·lícula.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario