Un líder exemplar

Després d’una setmaneta molt mogudeta arriba per fi el dissabte. A aquesta edat (i si ho dubteu pregunteu-ho a les meves companyes de ganxillo) una no té gairebé temps a fer res, entre les partides a cartes, el punt de creu, fer el dinar, anar al yoga, les pastes i cuidar els nets, al final no et queda temps de res.

Així que aprofito els dissabtes que l’home va a collir tomates a l’hort, i els nets estan en “los papes” per a poder veure alguna pel•liculeta.
A l’esplai no paraven de parlar d’un tal Harvey Milk, i clar jo no podia ser menys que les altres (que sinó se pensen que sóc una clàssica). Així que allí estava jo assegudeta al sofà, amb la manta i la tasseta de té, a punt per veure una peli que les meues amigues no l’acabaven d’entendre.

Harvey Milk és un noi que sempre ha amagat la seva homosexualitat i quan compleix els 40 anys decideix fer alguna cosa al respecte, i promou el moviment gay al districte del Castro, a San Francisco, tot això passa a partir de l'any 1972. El senyo vol arribar a un alt càrrec polític als Estats Units, però es veu que això era molt complicat per a un homosexual, i per això haurà de lluitar molt. Tot això va passar als anys 70 als EUA, però com allò llavors em quedava molt lluny (geogràficament), pues no en vaig sentir a parlar.
La pel•lícula comença amb un Feedback (se veu que és una paraula en anglès) amb imatges d’arxiu d’aquella època del dia que mort Harvey. Això de les imatges estil documental en blanc i negre a mi m’agrada molt perquè te posen en la situació, i a més veus que la història és real. Però la cosa és una mica més complicada. Perquè el Harvey explica la història i va gravant la veu. Llavors vas veient imatges (flashbacks) del que succeeix. I tal com ell diu “ aquesta cinta només s’ha d’escoltar en cas que jo mori assassinat”, llavors ja saps que mort perquè sinó no sabries la seva història. Aquí vaig pensar quin mal gust que ha tingut el Gus van Sant, ja m’ha contat el final, i ara quina emoció ha de tenir?


Però com jo sóc una mica vieja i no me’n assabento de gaires coses, li vaig preguntar a la meua neboda i em va dir que aquesta tipus de muntatge és bastant habitual.
I la cosa em va agradar. Em va començar a fascinar la tendresa amb que aquells nois es tractaven i la forma com s’ajudaven els uns als altres. No recordava cap peli semblant. I això va fer que em poses de seguida del costat d’aquest nois i els entengués, i per tant, que el que deien els altres, els homòfons, ho detestes.
La caracterització dels personatges és molt bona perquè mostra persones molts diferents entres elles, i això fa veure que no tots els gays són iguals. Hi ha imatges còmiques i algunes de més dramàtiques i totes elles ajuden a mostrar que són persones normals, que tenen sentiments, saben plorar, riure, tenir enveja, etc.
En algunes escenes se’ls mostra com a persones intel•ligents, inclús més llestes que altres, i que són capaces de dominar a l’opinió pública. Saben organitzar una manifestació i controlar-la, i fins i tot demostrar que Milk és el líder que necessita el districte del Castro per a poder controlar a tota aquesta societat, i per tant, evitat que hi hagin aldarulls.
És molt important allò que és diu, sobretot el que diu Milk “ sense esperança no val la pena viure”, això ajuda a alimentar cada escena i donar-li força perquè l’espectador cregui que realment allò que veu no només es una reivindicació dels drets humans, sinó una forma de lluitar i entendre que allò va ser real, i que molts van donar-ho tot. Van donar la seva vida.


Com el guió està ben fet, una ni tan sols s’adona si el vestuari era l’adequat a l’època, i ni gairebé te’n adones de la fotografia. Perquè et fixes amb cada cosa que diuen, les seves expressions de cara i tot allò que fan perquè són persones corrents, com tots nosaltres, i només busquen ser acceptats per la resta de la societat. I això crec que el director ho ha aconseguit, però sobretot gràcies a aquest guió i a l’haver recuperat una història que potser molts no la coneixerien, tot i la importància que va tenir.
Ara entenc més a aquesta joventut, i veig que a la meua època això també passava però la gent tenia por de dir-ho. Ara amb totes les pel•lícules que s’han fet crec que la societat ha canviat una mica. Al menys hi ha mes gent que ho entén, i també ajuda a que els altres no se’n avergonyeixin. Al final la vaig entendre millor que elles, és que al final tant que se pensen ser de modernes, no en tenen res.