Records sota l'aigua

Dilluns passat em vaig deixar el pis a mig fregar. El meu nét em va trucar perquè l’acompanyes al Caixaforum a veure Nedar. Jo li vaig dir que tenia feina i ell va insistir que m’aniria bé per a les classes on vaig. Mare, no us ho havia dit! M’he apuntat a un curset que t’ensenyen a mirar les pel·lícules des d’un altre punt de vista i després a criticar-les (aquesta és la part que més m’agrada). Mentre caminàvem cap allà em va explicar que era el primer llargmetratge de la directora Carla Subirana, i a més, era en català (cosa que a mi m’agradava molt, perquè al cine no en fan).

El xiquet em va llegir la sinopsis que deia que era un documental que parlava de la memòria històrica i de l’Alzheimer. Però ja us ho dic ara que a l’acabar, la directora, Carla Subirana (que estava present a la sala), va aclarir que per a ella era un documental basat amb l’efecte de guerra civil a una família, la seva.

La sala estava bastant buida, i després de varis errors tècnics va començar. Una veu en off de la mateix directora començava a sonar. Nedar es presentava com un busseig a través de la memòria per descobrir el passat de l’àvia de la Carla, malalta d’Alzheimer. Però va resultar ser més que això. Nedar és la història de tres dones fantàstiques que han format una família sense la figura masculina. Una dona que va saber portar endavant una filla tota sola, desprès que afusellessin al seu marit per haver robat. Condemnes de l’època, xiquets.

De seguida em va atreure el documental. La Carla demostrava que té talent i sap què pot creure l’espectador. Sap perfectament que com la figura del seu avi ha estat absenta durant tota la seva vida i que per tant no té cap record d’ell, li és impossible reconstruir-lo. Per això recrea a través d’una petita història, d’una hipòtesi, com es van conèixer els seus avis. Tot això a través dels fragments amb blanc i negre que han estat rodats pels únics actors que apareixen a l’obra i que donen l’esperança que finalment acabaràs saben qui és aquell home, alt i amb barret, que ben just se li veu la cara. Són molt importants aquestes escenes amb blanc i negre perquè justament al final, quan se’n adona que l’únic record que pot guardar del seu avi és una simple fotografia, llavors la imatge torna a color i de sobte fa una panoràmica on es mostra tot l’escenari amb els càmeres, decorats, vestuari i actors on han estat rodades aquestes imatges fictícies.

Tots els protagonistes que apareixen són persones normals, una doctora, un historiador, unes amigues, un capellà, una tieta, una mare, una àvia i una protagonista. La Carla defuig de les imatges d’arxiu que caracteritzen molts dels documentals de guerra. Es basa amb comentaris d’experts i de persones corrents que aporten ben poques coses.

L’altre dia em van explicar al curset que hi vaig que aquest és un documental reflexiu perquè demostra com el documentalista aborda el món, a la seva manera. La Carla vol que l’espectador s’emmiralli en aquesta obra i per això és ella mateixa qui surt a l’obra i fa el personatge seu. Hi ha algunes imatges de la seva àvia que la Carla va gravar quan anava a la universitat i que li donen un toc molt personal.

Nedar conté moltes imatges de paisatges, a vegades són imatges llargues que no mostren res, però que alhora són necessàries. Són paisatges que l’espectador necessita per reflexionar sobre el que ha vist. Però que en un altre context es podrien fer pesades. És un peça molt personal, la directora et condueix, et fa anar per on ella vol, i et dosifica la informació que tot i no ser molta, no deixa el documental en cap cas buit. Tampoc fa que l’espectador es senti apartat d’una història tant personal, sinó que l’inclou en allò i el fa reflexionar contínuament sobre qui som i d’on venim.

Un escenari fix, una piscina buida on la Carla neda i neda, reflexiona i busca les respostes a totes les preguntes del passat. Aquestes són imatges que es van intercalant, però que cada cop es van enfosquint, a mesura que va avançant la recerca. Tot resulta ser una mica confós, perquè quan sembla que més s’acosta al final, al saber qui era el seu avi, tot just és quan està més lluny i descobreix que ell forma part d’una família que no és la seva.