Necessito fer una estona de ganxet, sinó no acabaré aquesta bufanda, ni em recuperaré d’aquesta pel·lícula que acabo de veure. Verge santíssima, sort del marca-passos.
No ho dic perquè Déjame entrar, la última pel·lícula de Tomas Alfredson faci molta por, exceptuant un parells d’espants. És més aviat una pel·lícula d’amor, i tendre. Té coses de comèdia i coses de melodrama. És una pel·lícula tendre… de vampirs! Ja em diràs tu.
La meravella, fills, és que aquests generes s’alien com coure i estany. L’inesperat resultat s’infla com un pastís d’aniversari i s’omple de profunditat i de significat. Les imatges projectades, beneïdes siguin, ens claven els seus ullals vampírics a la jugular mentre ens toquen el cor amb un dit innocent.
La història és la d’un nen victima d'assetjament escolar es fa xicot de la seva nova veïna que és una vampira. Si algú m’hagués explicat aquesta història abans de veure la pel·lícula, així de bones a primeres, jo hauria estat escèptica, probablement. Es clar, no ho juro, perquè jurar és pecat... Però el resultat convenç, i ens va comprar a la sala sencera, em sembla a mi: ens va deixar a tots corpresos.
Donant voltes al film mentre la bufanda de llana creix a poc a poc, i el clec-clec del ganxet s’alterna amb el clec-clec del teclat, penso quina és la profunditat d’aquesta pel·lícula, o quines son. El nen és una presa per ella, vampira; però ella no l’ataca. És l’amor que desarma? Ella l’estima i té por de fer-li mal, i el protegeix a pesar de la seva condició de nena vampir; anant en contra tots aquells tòpics tan de la meva època, de les dones vamp, que en deien. És un vampir, però no és vampírica. La Eli és una nena/dona perillosa però protectora. Recorda a Atenea o al famós Eduardo Manos-Tijeras: tan tendre, tan difícil per ell de no fer mal però tan preocupat per no fer-ne. És divertit com els únics dolents de debò d'aquesta peli acaben sent unes criatures abusones. La Eli li diu al protagonista: tu voldries matar algú però no t'atreveixes. Jo en canvi, m’hi veig obligada. Pose’t a la meva pell... Què esta dient aquesta pel·lícula?
La bufanda esta agafant unes dimensions desproporcionades, però no arribo a una resposta definitiva. Penso que el film presenta dos mons diferents que conviuen; com el meu món i el món dels meus nets. La Eli fa molt temps que té dotze anys. Són persones que estan a diferents nivells vitals i espirituals, però que es relacionen entre si. I resulta que el mateix que per ell és una fantasia i una presa inabastable (matar algú), per ella, és el llop que es porta dins. És sorprenent (i a la vegada tan lògic!) el sentiment de culpa que sent ella per matar; però això ens la humanitza, i se’ns entelen les ulleres. Acabem veient la condició de la pobre criatura exactament com veiem una malaltia amb la que s'ha de conviure amb resignació i coratge, tal com fa la nena. Com amb la meva bronquitis crònica o coses pitjors que no vull pensar. I l’Oskar, com el seu familiar que l’ha de cuidar...
Un altre moment fascinant, deia, pel que significa i també per l’estètica (vull dir, que es fa mirar), és quan la nena comença a sagnar perquè l’altre criatura no li diu que la deixa entrar a casa, només li fa el gest. Com si estigués dient: has de verbalitzar que m’acceptes, sinó em fas mal. Fillets, no me’l acuseu de moralista, al senyor que ha fet el guió: que hi té dret i raó. En el cas que el missatge sigui aquest! Que jo no ho se pas.
I es clar, l'escena final, quan tots ens pensàvem que ja s'acabava la pel·lícula... de sobte conflueixen tot d'emocions, inesperades, que s'han anat creant durant el film per sota la trama més evident. És estranya la impressió de que ens estem emocionant més del compte. A mi em sembla que aquesta impressió ens xiuxiueja significats amagats.
Canviant de tema. En sortint del cine, de seguida ho hem comentat, el meu net i jo: quins actors! Les actuacions dels dos petits resulten del tot creïbles, però la de la nena va més enllà: et fa capgirar l'estómac, de tan que te la creus. T’oblides dels actors, mare: com si tinguessis els personatges allà deban mateix.
Però és que la cosa no s'acaba aquí. L’ús que fan de la càmera, dels primers plans, dels angles, dels punts de vista; la manera com desenfoquen el fons i aïllen els personatges. S'allunya d'allò que en diuen gore i de l'excés de sang, i mostre només l'imprescindible, amb plans més aviat allunyats però sense tirar tampoc del fora de camp, que vol dir allò de quan no t'ensenyen el que tu vols veure. Els moviments i els enquadraments de càmera, estan en un calculat equilibri entre una expressivitat que no arriava pas al dramatisme i una estètica, diguem-ne, irreprotxable: elegant, minimalista i, què voleu que us digui: inevitablement nòrdica.
Pel que fa al vestuari, el d’ell i els dels seus amics humans, sembla de quan els meus fills eren petits. El d’ella sembla tret de la meva joventut; però no molesta. Apareix en harmonia en el conjunt de la pel·lícula. Més aviat li dona un estil retro, que en diuen (d'abans, vaja) que l’allunya en el temps passat, com als contes de fer por de tota la vida: d’una manera més aviat indefinida. A part d’això, no apareix res que no sigui maco: cada casa, habitació, carrer, jardí, vestuari… cada pla és maco, ves. Ja m’agradaria a mi viure en un lloc així (però sense vampirs, es clar).
La música te un paper fonamental a la pel·lícula. No és cap música convencional, no sabria definir-la. No la recordo prou. Juga amb el volum d’una manera gens habitual, però absolutament apropiada. I amb el silenci.
Finalment, el final. És una cosa bona d’aquesta pel·lícula. Sóc una àvia, ja ho sé, però ja començo a estar cansada d’aquestes pel·lícules que s’acaben abans d’hora. Mare de Deu: ja ho entenc, que té gracia que al final d’algunes pel·lícules ens quedem amb aquella mateixa sensació de quan algú et pren el final de l’entrepà. Però tampoc cal que es torni una norma, perquè acabarem anèmics. Aquest film, alabat sia Deu, et deixa bastant destrossada, però, caram: satisfeta també.
En conjunt, es una pel·lícula que mira, ves: em sembla extraordinària. Juga amb extrems emocionals de generes oposats però els aconsegueix teixir amb gran destresa, com jo la meva bufanda per fi acabada. En el mateix propòsit d’unir gèneres en què Almodóbar va fracassar, Alfredson ha reeixit del tot: ens ha estireganyat les emocions tal com estirem els braços al matí i, valguem Deu, potser s’ha despertat alguna cosa a dintre nostre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario