Quin gran desconegut el funambulisme, i el funambulista, i la vida de Philippe Petit. Quanta emoció, inconsciència, passió, genialitat es desprenen del film Man on wire, un documental sobre el que s'ha qualificat com un dels majors crims artístics de la història de la humanitat: el 1974, Philippe Petit, funambulista francès, caminava per un cable estès entre les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York. Encara em tremolen les cames, tinc els ulls humits, quina intensitat transmet la pel·lícula de James Marsh. Definitivament m'he fet vella, ja no estic per a somnis de joventut, però quanta nostàlgia!
I és que la història de Philippe Petit sembla feta expressament per commoure, fascinar i atemptar -en el bon sentit de la paraula, si existeix- contra el cor i l'ànima dels espectadors. Sembla un somni de circ, d'artista, de joventut, potser oníric, bohemi. Però no, és una història real, tan real com la meva dentadura. Qui fos Philippe i la seva colla, qui hagués pogut viure al límit, amb tanta intensitat, tan autènticament. Sento certa enveja... però em va tocar viure una època grisa, molt allunyada de l'esperit del jovent de la França dels 70. Potser en una altra vida...
Insòlita i irracional és aquesta història, increïble i fantàstica, i no menys extraordinària és la tasca que realitza James Marsh, director del film, de transportar tot el que envolta la figura de Philippe Petit a la gran pantalla. Una tasca summament difícil, com caminar per la corda fluixa, que Marsh assumeix amb gran destresa, com el millor dels malabaristes, situant el seu documental a l'alçada del seu protagonista, copsant de forma genial l'ambient que es respirava aquell 1974, quan Petit i la seva colla d'amics van viure una experiència que canviaria la direcció de les seves vides.
Man on wire és un documental... com ho diria, em falla la memòria! Sí. Un documental de tipus expositiu, però lliure de veus en off i altres divinitats, conduït pels protagonistes d'aquell 7 d'agost de 1974, que amb les seves explicacions, imatges originals del propi Philippe i situacions recreades, van teixint -amb el mateix art i destresa amb el que jo faig punt de creu- els esdeveniments d'aquell agost a Nova York. Flashback rere flashback, se'ns presenta el dia de le coup, el gran cop, combinat amb tots els preparatius previs a l'excelsa funció -que no són pas pocs, ni tampoc exempts de tensió i divergències. És potser per la força, la intensitat i la velocitat amb què es viu tot plegat que molts qualifiquen Man on wire com un thriller. No ho sé. A mi quan comencen amb paraules angleses em descol·loquen. Potser sí que la pel·lícula de Marsh té elements que recorden a algun dels cops més perfectes de l'agent Bourne, però considero que va molt més enllà. Sentimentalment més rica, emocionalment més complexa, commovedora, simplement extreta de la realitat més autèntica.
El film recorre la corda fluixa amb ritme divers, augmentant els passos quan s'acosta al final, quan la corda s'acaba, per tornar, de nou, a terra ferma. 94 minuts que reserven al final una dosi extra de vertigen, de ritme desbocat, d'intensitat inusitada, de por, de dubtes... que arriben al seu clímax quan Petit somriu damunt d'un cable de 60 metres a més de 400 metres d'alçada. Senzillament espectacular. Se'm posa la pell de gallina i m'imagino la sensació irrepetible que devia sentir Philippe en aquell precís instant, al cel, veient complert el seu somni, executant plàcid el que és la passió de la seva vida. Increïble. Genial. Dramàtic. Els protagonistes de la història encara es desmoronen quan hi pensen, trenta anys després, a les entrevistes. Els sentiments els traeixen, els brillen els ulls i aquesta intimitat es transmet a l'espectador amb una força que exprimeix al límit les emocions de cadascú. Jo mateixa ho he experimentat. He vessat alguna llàgrima i se m'ha encongit l'estómac. Fantàstic. M'encanta experimentar aquestes sensacions, i més a la meva edat.
Philippe adquireix una dimensió inusitada. Arrestat per la policia, els ciutadans de Nova York mostren la seva fascinació i agraïment per aquells moments d'evasió i somni, quan els atrafegats vianants van aturar-se a observar el cel, un cel blau, la vorera d'un artista privilegiat, d'un jove inconformista que no va parar fins aconseguir fer allò per al qual havia nascut.
La bogeria, la perseverància, la il·lusió, la genialitat i l'art de Petit es barregen amb la visió, la destresa, la força i la inspiració de Marsh per donar lloc a Man on wire. Tan espectacular que sembla mentida. Tan emocionant que és impossible d'oblidar. Una obra d'art a partir d'una obra mestra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario