La representació del assaig

Els meus diumenges com a jubilada no son pas gaire diferents als de l’època en què treballava. La costum de deprimir-me l’últim dia de la setmana es va apoderar de la meva rutinària existència des que vaig començar anar a l’escola. Així que sempre que puc, si el mal d'esquena m’ho permet, surto de casa els diumenges, desesperada per trobar una mica d’aire per respirar.

Fa un parell de diumenges, em vaig aixecar a una hora prudent, cap a les deu, i després de fer una mica de tai-chi i veure que em trobava raonablement bé, vaig agafar el metro per anar a veure la projecció d’uns curts de cinema d'assaig al Cine Verdi.

El Cine Verdi estava tancat amb reixa. Ajudada per la crossa, vaig anar a guaitar el Verdi Park a l'altre cantó de l'illa. Estava obert. Era allà, però el xiquet de l’entrada em va dir que la sessió començaria mitja hora tard.

Sola al mig d’una sala literalment buida, em vaig maleir els ossos de no haver dut el ganxet. Poc a poc va arribar més gent, però, quan es van apagar els llums, el total no arribava a deu persones. Prèviament, un home va introduir els curts, acompanyat d’un noi molt jove, autor de Carta nº1, el primer curt. El jove tenia un accent estrany, portuguès. Va parlar, però el pobre noi només va venir a dir, resumint, que perdonéssim si no es veia bé.

La imatge de Carta nº1 era simplement una vídeo gravat des d’un bus, d’una ciutat que no era Barcelona, fet amb una càmera d’aquestes tan petites que fan ara (Mare de Deu, si n’hi hagués hagut d’aquestes, a la meva època...).

Llavors, una veu. Em sembla que era la del jove que era allà a la sala. Parlava. Eren reflexions aleatòries i plegades de cites, que s'entrellaçaven i progressaven sense dificultat aparent.

Aquest curt em va alterar, em va inquietar. Les paraules m'arribaven suaument a través del sonotone i despertaven alguna cosa profunda a dintre meu, i viatjava en aquell autobús amb aquells pensaments a l’atzar, que em traslladaven per la meva vida: a les crisis adolescents, a la crisi dels 40 i a la dels 65.

En un moment, la veu va callar i unes imatges més o menys aleatòries i més o menys (menys que més) evocadores es van començar a succeir, mentre jo encara em trobava immersa en l'estrany estat emocional que m’havien deixat les paraules que ja no recordava però que encara les sentia en el marcapassos.

Una musica d’aquesta moderna (que sembla el soroll d’una màquina de cosir) acompanyava les imatges del final, que, més que “muntades per tall” (en diuen aixi, ves), estaven muntades per trituració: una tele gravada, edificis, estàtues… Les imatges eren una excusa per deixar-nos una miqueta de temps per pair el cop de puny a l'estómac que ens acabava de donar aquell jovenet amb mirada espantada: secretament insolent, em sembla a mi. I quan semblava que, valguem Deu, ja estàvem a punt per apartar la mà de la panxa... s’acabava el curt.

Però vaig quedar molt satisfeta, i no esperava més. I hi vaig quedar submergida, amb la qual cosa l’atenció als dos curts següent va ser molt menor a la que hi vaig posar en aquest.

El segon curt, Under Construction, de Zhenchen Liu, em va agradar molt menys, tot i que a mi em fa que volia ser molt més espectacular. Semblava que estiguessim volant per dintre una ciutat en ruïnes. La primera estona va ser maco, però al cap d’una mica ja em pujava la mosca al nas, de tanta lentitud i tan no passar res. Llavors sortia una senyora xinesa que plorava i deia que havia de deixar casa seva i que no volia. Apareixien alguns testimonis més, i després, més cases. I s’acabava el curt. És una llàstima: el tema era realment terrible i interessant, i els mitjans també tenien potencial; però el resultat final no superava la mediocritat i no treia del tedi.

El tercer curt, La Constelación Bartleby, d'Andrés Duque, és el que recordo menys. Encara estava massa ficada en el primer curt, me catxis la mar. Recordo que em va semblar un punt pretensiós, si vols que et digui la veritat. Començava en una nau especial, i la localització no acabava d'estar justificada. Però quan començava a entendre la història, tot canviava i semblava que ens movíem, literal i aleatòriament, a una altre constel·lació.

Quan el personatge de la segona història deia que es deia el nom d’un llibre i un altre personatge el nom d’un altre llibre, de seguida vaig pensar en Farenheit 451; i la indignació es va apoderar de mi: què passaria si no hagués llegit aquest llibre? I si no hagués llegit com a mínim uns quants dels llibres que citen? Perquè pressuposen que sé aquestes coses?

“Perquè aquí, -pensava- ningú esta explicant la història de fons que té això.” I llavors ho comparava amb el primer curt, que tampoc deixava de citar però explicava les idees que li interessaven, no només deia l'autor. Aquestes son les coses que aquesta àvia anava pensant mentre mirava la pantalla.

Després vaig veure que la referència a Farenhait 451 era explícita, a través d'un fragment de la pel·lícula de Truffaut; i no sabria dir si em va alegrar o em va decebre. Tenia la impressió que aquest últim curt volia dur a alguna cosa, explicar alguna cosa més concreta, però cap idea va cuellar prou com perquè encara avui la recordi.

He de dir que em va semblar increïble la localització que apareixia al final: un tren abandonat ple de grafitis, i un gos negre. Allà vaig abandonar les cavil·lacions i vaig posar plena atenció per un moment. Em va recordar vagament a Stalker (o La Zona), de Tarkovsky (una pel·lícula absolutament fascinant, per cert). Després recordo uns personatges insòlits que parlaven, una mica mal escollits, perquè semblava que no entenien res del que estaven dient.

També recordo alguns títols dels que feien de noms de personatges: Crimen y castigo, El guardián entre en centeno, Mas Platón y menos Prozac. No es pot negar que els llibres escollits tenien possibilitats de ser coneguts pel públic. Però el llibre de auto ajuda – que no he llegit – al cantó del clàssic de Dostoievski, em va fer una mica de mal al cor. Amb tot, l’últim curt tenia coses bones, però de conjunt no em acabar de convèncer.

En acabat, es va fer una petita xerrada de conclusió. Em va semblar que la resta de públic es coneixien tots entre ells.

La projecció va tenir l'efecte que havia vingut buscant. En sortint del cinema respirava millor i caminava molt més lleugera, casi sense recolzar-me a la crossa. Si no hagués estat per l'esquena, hauria fet un saltiró.