Gus Van Sant em regira els esquemes. I ho confesso, Verge Santa: això m’agrada.
Les pel·lícules independents, massa sovint utilitzen uns plans pretensiosament llargs - com una marca d’identitat - que ni la trama, ni el pla, ni el ritme no requereixen; i fan que una acabi pensant en què farà l'endemà a la tarda.
En canvi, per alguna raó que a servidora se li escapa, els plans injustificadament llargs de les pel·lícules del jove Gus, dobleguen la voluntat criticona d'aquesta iaia; que es queda extasiada com una nena petita davant de la pantalla, flotant en una mena d’estat semi místic, desarmada per l’harmonia de les imatges i la música.
L’argument de Paranoid Park, que es va descobrint al llarg de la pel·lícula, és impactant; i això sempre ajuda perquè una pel·licula sigui bona. Ara, hi ha moltes pel·lícules que, amb un argument impactant, acaben sent terriblement avorrides; com hi ha pel·lícules meravelloses amb arguments insignificants. En aquest cas, però, com en el cas de Elephant, l’argument – impactant – és només com la nansa d’un estel. El tenim a la mà, però ens sembla que estem a dalt, volant.
Els actors no son professionals, la majoria; com en moltes pel·lícules de Gus Van Sant. Això, com a espectadora, s’agraeix molt. No hi ha ni sobre-actuació, ni exteriorització innecessària o poc realista dels sentiments. A la realitat no portem els sentiments impresos a la cara, però molts actors professionals encara torturen (o delecten) l’espectador de cinema amb una actuació recarregada i innecessàriament explícita -o els directors els ho requereixen-.
Els actors de Van Sant pràcticament no actuen: existeixen. Es mouen i miren com les persones de veritat. O potser només es mouen diferent que els actors de la resta de les pel·lícules, i per alguna raó, això és un descans per l’espectador. Això si: són els actors joves tots uns nens guapíssims. Mal m’està dir-ho, però això també ajuda a l’estètica de la pel·lícula, com a Elephant.
L’únic personatge de Paranoid Park que tira enrera és el de la Jenny. El Gus Van Sant sembla hagi tret la Jenny directament de la sèrie Gossip Girl, sense ni tan sols canviar-li el nom, i l’hagi plantat al mig de la seva pel·lícula, on apareix com un bolet (en realitat és al revés: la sèrie és posterior).
Ara m’acusareu de devota encegada, però crec que es veritat. Vull dir que a la vida hi ha gent que és com un bolet: persones que les veiem més aviat com un personatge, com la meva veïna Mauricia del primer segona, que apareix a davant de l’edifici a les onze del vespre amb barnús i sabatilles i el seu gosset histèric, i em mira amb els ulls molt oberts i una expressió imperceptiblement aterroritzada; i mai m’acabo d’acostumar a que és una persona real.
Finalment, tornant a l’estètica: un dels moments més memorables en aquest sentit, són les imatges passades a càmera lenta de nois saltant amb els monopatins. Skaters, en diuen. Des que vaig veure-ho així en aquesta pel·lícula, tan bonic… Dons mira, que saltin, que m’han robat el cor: jo ja no em queixaré més dels skaters del meu barri.
