Vampirs protectors.

Necessito fer una estona de ganxet, sinó no acabaré aquesta bufanda, ni em recuperaré d’aquesta pel·lícula que acabo de veure. Verge santíssima, sort del marca-passos.

No ho dic perquè Déjame entrar, la última pel·lícula de Tomas Alfredson faci molta por, exceptuant un parells d’espants. És més aviat una pel·lícula d’amor, i tendre. Té coses de comèdia i coses de melodrama. És una pel·lícula tendre… de vampirs! Ja em diràs tu.


La meravella, fills, és que aquests generes s’alien com coure i estany. L’inesperat resultat s’infla com un pastís d’aniversari i s’omple de profunditat i de significat. Les imatges projectades, beneïdes siguin, ens claven els seus ullals vampírics a la jugular mentre ens toquen el cor amb un dit innocent.

La història és la d’un nen victima d'assetjament escolar es fa xicot de la seva nova veïna que és una vampira. Si algú m’hagués explicat aquesta història abans de veure la pel·lícula, així de bones a primeres, jo hauria estat escèptica, probablement. Es clar, no ho juro, perquè jurar és pecat... Però el resultat convenç, i ens va comprar a la sala sencera, em sembla a mi: ens va deixar a tots corpresos.


Donant voltes al film mentre la bufanda de llana creix a poc a poc, i el clec-clec del ganxet s’alterna amb el clec-clec del teclat, penso quina és la profunditat d’aquesta pel·lícula, o quines son. El nen és una presa per ella, vampira; però ella no l’ataca. És l’amor que desarma? Ella l’estima i té por de fer-li mal, i el protegeix a pesar de la seva condició de nena vampir; anant en contra tots aquells tòpics tan de la meva època, de les dones vamp, que en deien. És un vampir, però no és vampírica. La Eli és una nena/dona perillosa però protectora. Recorda a Atenea o al famós Eduardo Manos-Tijeras: tan tendre, tan difícil per ell de no fer mal però tan preocupat per no fer-ne. És divertit com els únics dolents de debò d'aquesta peli acaben sent unes criatures abusones. La Eli li diu al protagonista: tu voldries matar algú però no t'atreveixes. Jo en canvi, m’hi veig obligada. Pose’t a la meva pell... Què esta dient aquesta pel·lícula?

La bufanda esta agafant unes dimensions desproporcionades, però no arribo a una resposta definitiva. Penso que el film presenta dos mons diferents que conviuen; com el meu món i el món dels meus nets. La Eli fa molt temps que té dotze anys. Són persones que estan a diferents nivells vitals i espirituals, però que es relacionen entre si. I resulta que el mateix que per ell és una fantasia i una presa inabastable (matar algú), per ella, és el llop que es porta dins. És sorprenent (i a la vegada tan lògic!) el sentiment de culpa que sent ella per matar; però això ens la humanitza, i se’ns entelen les ulleres. Acabem veient la condició de la pobre criatura exactament com veiem una malaltia amb la que s'ha de conviure amb resignació i coratge, tal com fa la nena. Com amb la meva bronquitis crònica o coses pitjors que no vull pensar. I l’Oskar, com el seu familiar que l’ha de cuidar...


Un altre moment fascinant, deia, pel que significa i també per l’estètica (vull dir, que es fa mirar), és quan la nena comença a sagnar perquè l’altre criatura no li diu que la deixa entrar a casa, només li fa el gest. Com si estigués dient: has de verbalitzar que m’acceptes, sinó em fas mal. Fillets, no me’l acuseu de moralista, al senyor que ha fet el guió: que hi té dret i raó. En el cas que el missatge sigui aquest! Que jo no ho se pas.

I es clar, l'escena final, quan tots ens pensàvem que ja s'acabava la pel·lícula... de sobte conflueixen tot d'emocions, inesperades, que s'han anat creant durant el film per sota la trama més evident. És estranya la impressió de que ens estem emocionant més del compte. A mi em sembla que aquesta impressió ens xiuxiueja significats amagats.


Canviant de tema. En sortint del cine, de seguida ho hem comentat, el meu net i jo: quins actors! Les actuacions dels dos petits resulten del tot creïbles, però la de la nena va més enllà: et fa capgirar l'estómac, de tan que te la creus. T’oblides dels actors, mare: com si tinguessis els personatges allà deban mateix.

Però és que la cosa no s'acaba aquí. L’ús que fan de la càmera, dels primers plans, dels angles, dels punts de vista; la manera com desenfoquen el fons i aïllen els personatges. S'allunya d'allò que en diuen gore i de l'excés de sang, i mostre només l'imprescindible, amb plans més aviat allunyats però sense tirar tampoc del fora de camp, que vol dir allò de quan no t'ensenyen el que tu vols veure. Els moviments i els enquadraments de càmera, estan en un calculat equilibri entre una expressivitat que no arriava pas al dramatisme i una estètica, diguem-ne, irreprotxable: elegant, minimalista i, què voleu que us digui: inevitablement nòrdica.


Pel que fa al vestuari, el d’ell i els dels seus amics humans, sembla de quan els meus fills eren petits. El d’ella sembla tret de la meva joventut; però no molesta. Apareix en harmonia en el conjunt de la pel·lícula. Més aviat li dona un estil retro, que en diuen (d'abans, vaja) que l’allunya en el temps passat, com als contes de fer por de tota la vida: d’una manera més aviat indefinida. A part d’això, no apareix res que no sigui maco: cada casa, habitació, carrer, jardí, vestuari… cada pla és maco, ves. Ja m’agradaria a mi viure en un lloc així (però sense vampirs, es clar).

La música te un paper fonamental a la pel·lícula. No és cap música convencional, no sabria definir-la. No la recordo prou. Juga amb el volum d’una manera gens habitual, però absolutament apropiada. I amb el silenci.


Finalment, el final. És una cosa bona d’aquesta pel·lícula. Sóc una àvia, ja ho sé, però ja començo a estar cansada d’aquestes pel·lícules que s’acaben abans d’hora. Mare de Deu: ja ho entenc, que té gracia que al final d’algunes pel·lícules ens quedem amb aquella mateixa sensació de quan algú et pren el final de l’entrepà. Però tampoc cal que es torni una norma, perquè acabarem anèmics. Aquest film, alabat sia Deu, et deixa bastant destrossada, però, caram: satisfeta també.

En conjunt, es una pel·lícula que mira, ves: em sembla extraordinària. Juga amb extrems emocionals de generes oposats però els aconsegueix teixir amb gran destresa, com jo la meva bufanda per fi acabada. En el mateix propòsit d’unir gèneres en què Almodóbar va fracassar, Alfredson ha reeixit del tot: ens ha estireganyat les emocions tal com estirem els braços al matí i, valguem Deu, potser s’ha despertat alguna cosa a dintre nostre.

MUCHACHADA NUI, NUI.

Por suerte o por desgracia, con tantos años de vida que llevo a mis espaldas, he visto pasar por la televisión a todo tipo de humoristas. Antes se estilaba la figura del actor que inventaba sus propios personajes cómicos (el primero que me viene en mente, y que me transporta más a mi juventud, es el gran Tony LeBanc). Por otra parte, también existían (y existen) monologuistas, cuenta-chistes, dúos cómicos, payasos, imitadores (ahora también me viene en mente el nombre de Pedro Ruiz, pero esta vez  no con tan buena fortuna). Así pues, es evidente que nuestro país goza de una larga y variopinta tradición humorística. Y digo larga, porqué ya en tiempos medievales se conoce que en España ya existía la figura del bufón. De esta manera, la evolución del humor ha ido bebiendo poco a poco de esta herencia que acarrea siglos en su espalda.

A mi, los chicos de "Muchachada" me gustan porque me da la sensación que ellos han vivido pegados al televisor tanto viendo "Los payasos de la tele" en su infancia como riendo a carcajadas con "Faemino y Cansado" en su adolescencia. Pero no por eso se han anclado solamente en lo que se ha echo aquí. De la misma forma que los grupos de música siempre han reconocido sus influencias más allá de nuestras fronteras, parecía que en el campo del humor este echo nunca sucedía, todo acababa quedando en casa. 

Gracias a Joaquín Reyes (el piloto de la nave) y su manchega tripulación, me da la sensación de que este país ha recibido un soplo de aire fresco y renovado. No digo que con otros cómicos no nos riéramos, pero la sensación era que eso que teníamos delante ya lo habíamos visto antes. Por eso, en los VHS que ponía a gravar mi marido, siempre escribía el año en la etiqueta, ya que cuando las visionabas no sabias si era la gala de de fin de año de 1988 o de 1995. Además, en todos estos años había echado de menos un colectivo de humoristas bajo un mismo proyecto, cercanos al mundo del arte, polifacéticos e innovadores propiamente "made in spain". Aquí, los interesados por lo que se estaba haciendo fuera, solo conocíamos a los padres de todo este circo, los Monty Python. Pero claro, por muy buena reputación que tenga el denominado "humor inglés" aquí siempre nos tira más "lo nuestro", y por eso echábamos de menos un grupo de gañanes como dios manda, y vaya si hemos tenido que esperar! 

El producto que ofrecen los ex-chanantes es actual, pero a la vez beben de toda la herencia de actores e imitadores que ha dejado este país. En cambio, saben combinarlo con otros géneros, como el de la animación (crucial para su seña de identidad). El Monty Python Terry Gilliam ya incluyó en la sèrie "Flying Circus" la animación como si de un actor o sketch más se tratara.

Todo este cóctel de creatividad y saber hacer, se le ha sumado el "boom" de las nuevas formas de consumo gracias a internet, cosa que ahora no hace falta ver a el programa con la familia delante del televisor como solíamos hacer cuando veíamos a "Tip y Coll". 

Pues la verdad, me jode seguir oyendo a según qué amigas decir que la televisión era mejor antes, que ahora ya no existen programas bien echos como los de antaño. Yo les digo que las que no se gustan son ellas, que están viejas y amargadas. Yo... que queréis que os diga? A mi reír me hace sentir más joven. Os dejo, que tengo que hacerme el bigote y he quedado con la depiladora.

Verlo todo desde arriba

La Torre de Suso, es el debut de Tom Fernández en el mundo del largometraje. Un debut que le llevará a conseguir varias nominaciones a los Premios Goya del 2007, de la mano de su consagrado protagonista del film: Javier Cámara.

La Torre de Suso, trata de la vuelta de Cundo a su pueblo natal después de pasar 10 años "rehaciendo" su vida en Argentina. El regreso de Cundo se debe a la muerte de un amigo que coqueteaba con las drogas. Éste era una pieza clave en su grupo de amigos de la juventud del que Cundo parecía ser el líder indiscutible. A su llegada al pueblo muchas cosas parecen haber cambiado, especialmente en el que fue su entorno social y familiar. Una serie de acontecimientos llevan al protagonista a hallar una obsesión de su fallecido amigo, una serie de dibujos que ilustran el último deseo de Suso: construir una metafórica torre para poder apreciar los detalles de la vida desde más arriba. La finalidad de construir esta última voluntad llevará a obcecar a Cundo, superándose personalmente y a sacando a la luz los trapos sucios de su vida e incluso la de sus más fieles amigos hasta consagrar una unión perfecta entre todos.

Esta película es de una efectividad tremenda ya que es capaz de unir el melodrama con los puntos más escarpiados del conocido como humor tradiciona español. Un humor facilón, incluso en muchos momentos reiterativo pero que orquestrado en pequeñas porciones y como cortinilla al triste melodrama, es capaz de no molestar del todo. Javier Cámara (Cundo, en el film) lo sabe y esto da como resultado un largometraje capaz de equipararse a cualquier serie televisiva estatal de entretenimiento. Simplemente hay que echar un vistazo a su reparto: Malena Alterio, Gonzalo de Castro, César Vea, José Luís Alcobendas, Mariana Cordero y Emilio Gutierrez Caba. 

Al referirme a su paralelismo televisivo me refiero a un lenguaje bastante televisivo (valga la redundancia) y de un argumento guionado a la perfección para entetenernos durante el transcurso de la dicha. Incluso en ocasiones es capaz de emocionarnos, ni que sea un poquito. De hecho al acabar de verla nos dan ganas de llamar a cualquier colega e invitarla a tomar un café con leche y melindros, a decirle cuanto la queremos o simplemente a darle un fuerte abrazo.

Todo este cúmulo de factores me hacen pensar en un cine paralelo a la efectiva formula de llanto y risas que tan bien funciona en Hollywood. Una película facilona al más puro estilo americano, esta vez en versión española. Esto no tiene el porqué crear enfrentamiento alguno a cumplir los requisitos de esta film,  que por otro lado lo hace muy bien. La cinta entretiene y nos hace pasar unos amenos 100 minutos durante su transcurso.

(RAMONA CANTIZANO)

La Batalla de la Memoria, Màrius Pons

16 de novembre de 1938, més de 130.000 baixes, 40.000 morts i milers d'exiliats. Aquestes dades formen part de la funesta calculadora que va deixar la Guerra Civil espanyola i especialment de la seva batalla més sagnant: la Batalla de l'Ebre. 70 anys després un seguit d'actes commemoren aquest moment històric en l'afany de seguir lluitant contra l'amnèsia instal·lada en supervivents i hereus, obtenint així com a objectiu no tornar a caure en tan desastrosa fita.

La Batalla de l'Ebre, és una porció de temps que sembla no haver passat. Especialment en les Terres de l'Ebre i la Terra Alta, allà es van dur a terme episodis extremadament bèl·lics i extremadament fraternals. El documental elaborat per Pons, n'és un clar exemple de les tensions que encara queden en petits pobles ençà de la traumàtica separació ideològica del 1936. La trama explica els aconteixements més destacats d'aquell acte i especialment la divisió social que va aportar aquesta guerra. Gent de dretes i esquerres que abans i després de la guerra van ser capaços d'odiar-se fins al punt d'autodestruir-se. Per fortuna el temps acaba arrossegant aquests sentiments sota terra i trinxeres fins al punt de convertir en muda a la història.

Pons, sap treure molt bé profit de tots els recursos que tenia a mà. És capaç d'aconseguir construir una enciclopèdia de testimonis amb fortíssims i diferents punts de vista sobre els mateixos aconteixmentes. La historia reflexa les pesquises que uns i d'altres van haver de passar durant i després de la guerra però sobretot els il·limitats silencis que encara dominen poble rere poble en forma d'ombra del passat. El director és capaç d'explicar, reunir i fins a cert punt reconciliar a molts dels protagonistes vius d'aquell fatal temps. Màrius, assoleix el repte de trencar una muntanya de silencis i fer parlar a persones que portaven massa temps guardant rancors dins de si mateixos.

D'altra banda, potser, l'enfoc heroic d'una terra influència massa al director. Les arrels acaben, molts cops, fent oblidar a la resta de protagonistes i indrets que de ben segur van tenir molta importància. La visió patriòtica-local és el punt flac d'aquesta obra que molts cops acaba abusant de la singularitat de dos o tres personatges. També, l'abús de flashbacks amb càmera objectiva converteixen el que podria ser un documental institucional, seriós i respectuós amb la temàtica en una parodia de Salvar al Soldado Ryan.

Tot això no implica que el documental sigui una exquisida feina de recerca i una pilar base en la conservació de la memòria històrica en les Terres de l'Ebre. Insisteixo, en les Terres de l'Ebre.

(RAMONA CANTIZANO)

Crank 2: High Voltage

El otro día, un miércoles como otro cualquiera, acabé las tareas de casa antes de lo que esperaba, así que me puse un ratillo a husmear por Internet. Estuve visitando mis paginas de cine gratis favoritas y vi que ya habían sacado la segunda parte de Crack, Crack 2 High voltaje. Aun no se ha estrenado en España pero está ya disponible en Internet. Es la segunda parte de una película frenética, rápida y llena de acción que termina con un Jason Stantham cayendo en picado desde un helicóptero.

En esta segunda entrega Chev Chelios, el protagonista, debe recuperar su corazón que ha sido suplantado por otro artificial que necesita continuamente descargas eléctricas para mantenerse en funcionamiento. La verdad es que no suelen gustarme este tipo de películas, porqué hay una edad para todo y, con mis años, pues a una le apetecen cosas más calmaditas, pero tengo que reconocer que de veras me gustó.

La historia en si no tiene nada del otro mundo, otro film más sobre mafias, drogas, violencia, etc. Pero aporta algo muy interesante y nuevo para mí, y es que el ritmo de toda la película lo marca el corazón del protagonista. Los directores (Mark Neveldine y Brian Taylor) han sabido dosificar y distribuir las diferentes escenas de manera que la película es un continuo sube y baja, es una continua lucha por la supervivencia, y se va ralentizando y acelerando al mismo tiempo que se ralentiza o se acelera el corazón artificial. Por esta razón, mientras la miraba, sentía la angustia, la euforia, el cansancio, la adrenalina… de Chelios.

En cuanto a la narrativa, como he dicho antes, está ambientada en mundo de corrupción, de mafia, violencia, etc. Pero, al igual que mi nieto Quentin, ambos directores han dado un toque de humor negro a su film, ironizando y bromeando en unas situaciones que, en la vida real, poco tienen de divertidas. Por ejemplo, el momento en que Chelios fornica con su novia en la pista de un hipódromo para generar electricidad estática, o cuando este chuta la cabeza moribunda del hermano del mafioso Hurón, etc. Da un respiro a los espectadores que vemos la película, después de estar durante minutos y minutos empapándonos de violencia y sadismo para poner los pelos de punta.


La fuerza de esta película se basa en transmitir a los espectadores las sensaciones que experimenta el protagonista a lo largo de la historia, de aquí, la gran cantidad de planos aberrados que reflejan el desequilibrio mental y físico que sufre Chev Chelios. Primeros planos, movimientos de cámaras subjetivas y un montón de experimentos plásticos son continuamente intercalados para estresar a quien la vea.

Solo quiero explicar una última cosa que me llamó mucho la atención y que he visto en pocas películas y es el hecho de que Mark Neveldine y Brian Taylor introducen una estética muy cercana al cómic, con gran cantidad de metáforas y utilizando recursos surrealistas. Un ejemplo claro es la escena en que el protagonista le dice a su novia Eve que necesita fricción en su cuerpo (para generar electricidad) y, en el momento en que ella entiende lo que Chev le está intentando decir, aparece en la esquina superior derecha de la pantalla, al lado de su cabeza, una bombilla encendida para simbolizar que ha entendido sus palabras. Lógicamente, la bombilla no pertenece a la acción, ni los espectadores nos lo creemos, pero es una manera original de expresar un pensamiento y que da un toque cómico-surrealista a la película.

De todos modos, no os penséis que me gusta más esta película que Pulp Fiction o Jackie Brown, porqué mi Quentin es, ha sido y será el mejor director que ha habido en el pueblo y en el mundo entero.

Crepús.culo

Después de la reacción de locura adolescente que ha tenido la película tenía que verla. Hace un par de días andaba yo por la calle cuando vi que habían sacado ya el DVD de Crepúsculo. Está claro que yo hace ya muchos años que dejé de ser adolescente (si alguna vez lo fui), pero me picaba el gusanillo de saber el por qué de tanto fanatismo hacia los libros de Stephanie Meyer de la saga Crepúsculo y su película homónima.

Y como lo más fácil de todo es coger y ver la película ya que, cada día más se me hace más complicado el hecho de leer libros, tengo que forzar demasiado la vista, compré la película para mi colección y me fui lo más rápido posible para poderla ver (aunque ya mis piernas no son lo que eran).

Después de pelearme con el cacharro de los DVD's conseguí que funcionase y me senté en la mecedora para ver este “exitoso” film.
Crepúsculo es la historia de amor entre Edward Cullen (Robert Pattinson), un chico vampiro, y Bella Swan (Kristen Stewart) una chica humana que se va a vivir una temporada a Forks con su padre después de que su madre se vaya de vacaciones con su nuevo marido. Allí empieza en un nuevo instituto dónde conoce a Edward. Es una de esas historias de Romeo y Julieta a la moderna. Este aspecto debe de ser uno de los que han hecho que la película sea una revolución adolescente. Es una historia de amor arquetípica, llena de tópicos y donde los actores protagonistas son tan atractivos que hacen las delicias de los fans adolescentes (véase, también, la saga High School Musical donde el actor protagonista Zach Efron se ha convertido en fenómeno de masas entre las más jóvenes).

Según me he informado la película no ha tenido mucho respaldo económico y de producción en su comienzo. Pero para percatarse de ello no hace falta saber este dato. Cabe decir que la película tiene un acabado bastante “pobre” y que los efectos especiales son bastante básicos y sencillos. También deja mucho que desear la fotografía de la película, muy uniforme y poco elaborada, y por supuesto el montaje sigue los mismos pasos.
Otro de los problemas que podemos encontrar en la película es el guión, éste parece sacado de una revista de chicas adolescentes y en muchos incluso provoca risa, y con esto no quiero decir que sea humorístico. Quiero creer que debido a este problema de guión, los actores no acaban de realizar una buena interpretación.

Cabe destacar la banda sonora de la película, como aspecto positivo, muy moderna donde aparecen bandas actuales como Paramore, Linkin Park o Muse, e incluso el propio actor principal, Robert Pattinson, canta un par de canciones en la película.
De momento ya se está grabando la segunda parte de la saga y en cuanto acaben comenzarán a rodar la tercera ya que, como ha pasado con Harry Potter, a los actores se les ve madurar rápidamente y no quieren que eso se note en la gran pantalla. Aunque después de ver la película no se si me veré con ánimos de tener que soportar otras tres películas más de la saga.

Records sota l'aigua

Dilluns passat em vaig deixar el pis a mig fregar. El meu nét em va trucar perquè l’acompanyes al Caixaforum a veure Nedar. Jo li vaig dir que tenia feina i ell va insistir que m’aniria bé per a les classes on vaig. Mare, no us ho havia dit! M’he apuntat a un curset que t’ensenyen a mirar les pel·lícules des d’un altre punt de vista i després a criticar-les (aquesta és la part que més m’agrada). Mentre caminàvem cap allà em va explicar que era el primer llargmetratge de la directora Carla Subirana, i a més, era en català (cosa que a mi m’agradava molt, perquè al cine no en fan).

El xiquet em va llegir la sinopsis que deia que era un documental que parlava de la memòria històrica i de l’Alzheimer. Però ja us ho dic ara que a l’acabar, la directora, Carla Subirana (que estava present a la sala), va aclarir que per a ella era un documental basat amb l’efecte de guerra civil a una família, la seva.

La sala estava bastant buida, i després de varis errors tècnics va començar. Una veu en off de la mateix directora començava a sonar. Nedar es presentava com un busseig a través de la memòria per descobrir el passat de l’àvia de la Carla, malalta d’Alzheimer. Però va resultar ser més que això. Nedar és la història de tres dones fantàstiques que han format una família sense la figura masculina. Una dona que va saber portar endavant una filla tota sola, desprès que afusellessin al seu marit per haver robat. Condemnes de l’època, xiquets.

De seguida em va atreure el documental. La Carla demostrava que té talent i sap què pot creure l’espectador. Sap perfectament que com la figura del seu avi ha estat absenta durant tota la seva vida i que per tant no té cap record d’ell, li és impossible reconstruir-lo. Per això recrea a través d’una petita història, d’una hipòtesi, com es van conèixer els seus avis. Tot això a través dels fragments amb blanc i negre que han estat rodats pels únics actors que apareixen a l’obra i que donen l’esperança que finalment acabaràs saben qui és aquell home, alt i amb barret, que ben just se li veu la cara. Són molt importants aquestes escenes amb blanc i negre perquè justament al final, quan se’n adona que l’únic record que pot guardar del seu avi és una simple fotografia, llavors la imatge torna a color i de sobte fa una panoràmica on es mostra tot l’escenari amb els càmeres, decorats, vestuari i actors on han estat rodades aquestes imatges fictícies.

Tots els protagonistes que apareixen són persones normals, una doctora, un historiador, unes amigues, un capellà, una tieta, una mare, una àvia i una protagonista. La Carla defuig de les imatges d’arxiu que caracteritzen molts dels documentals de guerra. Es basa amb comentaris d’experts i de persones corrents que aporten ben poques coses.

L’altre dia em van explicar al curset que hi vaig que aquest és un documental reflexiu perquè demostra com el documentalista aborda el món, a la seva manera. La Carla vol que l’espectador s’emmiralli en aquesta obra i per això és ella mateixa qui surt a l’obra i fa el personatge seu. Hi ha algunes imatges de la seva àvia que la Carla va gravar quan anava a la universitat i que li donen un toc molt personal.

Nedar conté moltes imatges de paisatges, a vegades són imatges llargues que no mostren res, però que alhora són necessàries. Són paisatges que l’espectador necessita per reflexionar sobre el que ha vist. Però que en un altre context es podrien fer pesades. És un peça molt personal, la directora et condueix, et fa anar per on ella vol, i et dosifica la informació que tot i no ser molta, no deixa el documental en cap cas buit. Tampoc fa que l’espectador es senti apartat d’una història tant personal, sinó que l’inclou en allò i el fa reflexionar contínuament sobre qui som i d’on venim.

Un escenari fix, una piscina buida on la Carla neda i neda, reflexiona i busca les respostes a totes les preguntes del passat. Aquestes són imatges que es van intercalant, però que cada cop es van enfosquint, a mesura que va avançant la recerca. Tot resulta ser una mica confós, perquè quan sembla que més s’acosta al final, al saber qui era el seu avi, tot just és quan està més lluny i descobreix que ell forma part d’una família que no és la seva.

París, París

París, París es un film que pretende situarse en los años 30, pero hay actitudes que son absurdamente contemporáneas: un personaje que llama a otro "judío" y parece que es el fin del mundo, un comunista revolucionario que parece un hippie... No es que le exija un absoluto rigor histórico, sólo pretendo explicar que París, París es una película sin profundidad. Toca de pasada temas como huelgas, la pobreza y la injusticia en las calles de Francia en esa época, pero pasa de largo. La elección de esa época es una mera apuesta estética, sin más. Lo digo yo que viví mi infancia en esa época… y puedo asegurar que no era tan bonito como lo pintan, aunque no viviera en Francia. Pero así no era.

París, París tiene exactamente la misma pinta que cualquier otra película sobre la Europa de principios de siglo, las mismas calles y callejones, las mismas luces... todo diseñado para parecer lo más falso e impoluto posible. Lo mejor para las audiencias que quieran ver cosas "monas" sin estrujarse demasiado el coco. No obstante, hay que decir que pese a ser demasiado típica se logra una recreación muy buena de la época: típica, pero buena. Con una ambientación increíble. El mundo del teatro y los actores. Los años 30. El amor y el desamor. Y, claro, París. Me acuerdo yo de jovencita… ay! Como soñábamos con París…

La película es cómica pero tampoco resulta divertidísima, y un poco ñoña sin llegar a provocar demasiadas emociones. Un niño tocando el acordeón puede ser adorable, y mucho más si de paso se reencuentra con su padre, pero no funciona como momento emocionalmente fuerte sin algo más. Y la parte final es ya lo más... hay tanta excitación a la hora de mostrar el espectáculo final que todo se convierte en una especie de video musical. Es un film que se encuentra a medio camino entre la comedia, el drama y el musical. Lo que la hace, en este sentido, original.

Es un film de edulcorado melodrama (me han prohibido el azúcar), que como decía, no llega a provocar demasiadas emociones pero que pese a ello; no por ser obvia resulta menos disfrutable, quedando a la postre uno de esos films sencillos con personajes sencillos de los que se sale con una sonrisa en la boca y la sensación de no haber invertido tan mal dos horas de tiempo (que bueno, a mi edad, me sobra). Y eso para nada es poco cuando se habla de una película. Esa sencillez es lo que le da al film ese encanto que emana, con esos personajes tan entrañables.

Deben abstenerse aquellos que buscan emociones fuertes o historias originales. Y aquellos a quienes no gustó “Los chicos del coro” esta tampoco será de su agrado. Aunque la banda sonora y la fotografía, para mi son geniales.

VULL CAMINAR PEL CEL

Quin gran desconegut el funambulisme, i el funambulista, i la vida de Philippe Petit. Quanta emoció, inconsciència, passió, genialitat es desprenen del film Man on wire, un documental sobre el que s'ha qualificat com un dels majors crims artístics de la història de la humanitat: el 1974, Philippe Petit, funambulista francès, caminava per un cable estès entre les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York. Encara em tremolen les cames, tinc els ulls humits, quina intensitat transmet la pel·lícula de James Marsh. Definitivament m'he fet vella, ja no estic per a somnis de joventut, però quanta nostàlgia!

I és que la història de Philippe Petit sembla feta expressament per commoure, fascinar i atemptar -en el bon sentit de la paraula, si existeix- contra el cor i l'ànima dels espectadors. Sembla un somni de circ, d'artista, de joventut, potser oníric, bohemi. Però no, és una història real, tan real com la meva dentadura. Qui fos Philippe i la seva colla, qui hagués pogut viure al límit, amb tanta intensitat, tan autènticament. Sento certa enveja... però em va tocar viure una època grisa, molt allunyada de l'esperit del jovent de la França dels 70. Potser en una altra vida...

Insòlita i irracional és aquesta història, increïble i fantàstica, i no menys extraordinària és la tasca que realitza James Marsh, director del film, de transportar tot el que envolta la figura de Philippe Petit a la gran pantalla. Una tasca summament difícil, com caminar per la corda fluixa, que Marsh assumeix amb gran destresa, com el millor dels malabaristes, situant el seu documental a l'alçada del seu protagonista, copsant de forma genial l'ambient que es respirava aquell 1974, quan Petit i la seva colla d'amics van viure una experiència que canviaria la direcció de les seves vides.

 

Man on wire és un documental... com ho diria, em falla la memòria! Sí. Un documental de tipus expositiu, però lliure de veus en off i altres divinitats, conduït pels protagonistes d'aquell 7 d'agost de 1974, que amb les seves explicacions, imatges originals del propi Philippe i situacions recreades, van teixint -amb el mateix art i destresa amb el que jo faig punt de creu- els esdeveniments d'aquell agost a Nova York. Flashback rere flashback, se'ns presenta el dia de le coup, el gran cop, combinat amb tots els preparatius previs a l'excelsa funció -que no són pas pocs, ni tampoc exempts de tensió i divergències. És potser per la força, la intensitat i la velocitat amb què es viu tot plegat que molts qualifiquen Man on wire com un thriller. No ho sé. A mi quan comencen amb paraules angleses em descol·loquen. Potser sí que la pel·lícula de Marsh té elements que recorden a algun dels cops més perfectes de l'agent Bourne, però considero que va molt més enllà. Sentimentalment més rica, emocionalment més complexa, commovedora, simplement extreta de la realitat més autèntica.

El film recorre la corda fluixa amb ritme divers, augmentant els passos quan s'acosta al final, quan la corda s'acaba, per tornar, de nou, a terra ferma. 94 minuts que reserven al final una dosi extra de vertigen, de ritme desbocat, d'intensitat inusitada, de por, de dubtes... que arriben al seu clímax quan Petit somriu damunt d'un cable de 60 metres a més de 400 metres d'alçada. Senzillament espectacular. Se'm posa la pell de gallina i m'imagino la sensació irrepetible que devia sentir Philippe en aquell precís instant, al cel, veient complert el seu somni, executant plàcid el que és la passió de la seva vida. Increïble. Genial. Dramàtic. Els protagonistes de la història encara es desmoronen quan hi pensen, trenta anys després, a les entrevistes. Els sentiments els traeixen, els brillen els ulls i aquesta intimitat es transmet a l'espectador amb una força que exprimeix al límit les emocions de cadascú. Jo mateixa ho he experimentat. He vessat alguna llàgrima i se m'ha encongit l'estómac. Fantàstic. M'encanta experimentar aquestes sensacions, i més a la meva edat.

Philippe adquireix una dimensió inusitada. Arrestat per la policia, els ciutadans de Nova York mostren la seva fascinació i agraïment per aquells moments d'evasió i somni, quan els atrafegats vianants van aturar-se a observar el cel, un cel blau, la vorera d'un artista privilegiat, d'un jove inconformista que no va parar fins aconseguir fer allò per al qual havia nascut.

La bogeria, la perseverància, la il·lusió, la genialitat i l'art de Petit es barregen amb la visió, la destresa, la força i la inspiració de Marsh per donar lloc a Man on wire. Tan espectacular que sembla mentida. Tan emocionant que és impossible d'oblidar. Una obra d'art a partir d'una obra mestra. 

La representació del assaig

Els meus diumenges com a jubilada no son pas gaire diferents als de l’època en què treballava. La costum de deprimir-me l’últim dia de la setmana es va apoderar de la meva rutinària existència des que vaig començar anar a l’escola. Així que sempre que puc, si el mal d'esquena m’ho permet, surto de casa els diumenges, desesperada per trobar una mica d’aire per respirar.

Fa un parell de diumenges, em vaig aixecar a una hora prudent, cap a les deu, i després de fer una mica de tai-chi i veure que em trobava raonablement bé, vaig agafar el metro per anar a veure la projecció d’uns curts de cinema d'assaig al Cine Verdi.

El Cine Verdi estava tancat amb reixa. Ajudada per la crossa, vaig anar a guaitar el Verdi Park a l'altre cantó de l'illa. Estava obert. Era allà, però el xiquet de l’entrada em va dir que la sessió començaria mitja hora tard.

Sola al mig d’una sala literalment buida, em vaig maleir els ossos de no haver dut el ganxet. Poc a poc va arribar més gent, però, quan es van apagar els llums, el total no arribava a deu persones. Prèviament, un home va introduir els curts, acompanyat d’un noi molt jove, autor de Carta nº1, el primer curt. El jove tenia un accent estrany, portuguès. Va parlar, però el pobre noi només va venir a dir, resumint, que perdonéssim si no es veia bé.

La imatge de Carta nº1 era simplement una vídeo gravat des d’un bus, d’una ciutat que no era Barcelona, fet amb una càmera d’aquestes tan petites que fan ara (Mare de Deu, si n’hi hagués hagut d’aquestes, a la meva època...).

Llavors, una veu. Em sembla que era la del jove que era allà a la sala. Parlava. Eren reflexions aleatòries i plegades de cites, que s'entrellaçaven i progressaven sense dificultat aparent.

Aquest curt em va alterar, em va inquietar. Les paraules m'arribaven suaument a través del sonotone i despertaven alguna cosa profunda a dintre meu, i viatjava en aquell autobús amb aquells pensaments a l’atzar, que em traslladaven per la meva vida: a les crisis adolescents, a la crisi dels 40 i a la dels 65.

En un moment, la veu va callar i unes imatges més o menys aleatòries i més o menys (menys que més) evocadores es van començar a succeir, mentre jo encara em trobava immersa en l'estrany estat emocional que m’havien deixat les paraules que ja no recordava però que encara les sentia en el marcapassos.

Una musica d’aquesta moderna (que sembla el soroll d’una màquina de cosir) acompanyava les imatges del final, que, més que “muntades per tall” (en diuen aixi, ves), estaven muntades per trituració: una tele gravada, edificis, estàtues… Les imatges eren una excusa per deixar-nos una miqueta de temps per pair el cop de puny a l'estómac que ens acabava de donar aquell jovenet amb mirada espantada: secretament insolent, em sembla a mi. I quan semblava que, valguem Deu, ja estàvem a punt per apartar la mà de la panxa... s’acabava el curt.

Però vaig quedar molt satisfeta, i no esperava més. I hi vaig quedar submergida, amb la qual cosa l’atenció als dos curts següent va ser molt menor a la que hi vaig posar en aquest.

El segon curt, Under Construction, de Zhenchen Liu, em va agradar molt menys, tot i que a mi em fa que volia ser molt més espectacular. Semblava que estiguessim volant per dintre una ciutat en ruïnes. La primera estona va ser maco, però al cap d’una mica ja em pujava la mosca al nas, de tanta lentitud i tan no passar res. Llavors sortia una senyora xinesa que plorava i deia que havia de deixar casa seva i que no volia. Apareixien alguns testimonis més, i després, més cases. I s’acabava el curt. És una llàstima: el tema era realment terrible i interessant, i els mitjans també tenien potencial; però el resultat final no superava la mediocritat i no treia del tedi.

El tercer curt, La Constelación Bartleby, d'Andrés Duque, és el que recordo menys. Encara estava massa ficada en el primer curt, me catxis la mar. Recordo que em va semblar un punt pretensiós, si vols que et digui la veritat. Començava en una nau especial, i la localització no acabava d'estar justificada. Però quan començava a entendre la història, tot canviava i semblava que ens movíem, literal i aleatòriament, a una altre constel·lació.

Quan el personatge de la segona història deia que es deia el nom d’un llibre i un altre personatge el nom d’un altre llibre, de seguida vaig pensar en Farenheit 451; i la indignació es va apoderar de mi: què passaria si no hagués llegit aquest llibre? I si no hagués llegit com a mínim uns quants dels llibres que citen? Perquè pressuposen que sé aquestes coses?

“Perquè aquí, -pensava- ningú esta explicant la història de fons que té això.” I llavors ho comparava amb el primer curt, que tampoc deixava de citar però explicava les idees que li interessaven, no només deia l'autor. Aquestes son les coses que aquesta àvia anava pensant mentre mirava la pantalla.

Després vaig veure que la referència a Farenhait 451 era explícita, a través d'un fragment de la pel·lícula de Truffaut; i no sabria dir si em va alegrar o em va decebre. Tenia la impressió que aquest últim curt volia dur a alguna cosa, explicar alguna cosa més concreta, però cap idea va cuellar prou com perquè encara avui la recordi.

He de dir que em va semblar increïble la localització que apareixia al final: un tren abandonat ple de grafitis, i un gos negre. Allà vaig abandonar les cavil·lacions i vaig posar plena atenció per un moment. Em va recordar vagament a Stalker (o La Zona), de Tarkovsky (una pel·lícula absolutament fascinant, per cert). Després recordo uns personatges insòlits que parlaven, una mica mal escollits, perquè semblava que no entenien res del que estaven dient.

També recordo alguns títols dels que feien de noms de personatges: Crimen y castigo, El guardián entre en centeno, Mas Platón y menos Prozac. No es pot negar que els llibres escollits tenien possibilitats de ser coneguts pel públic. Però el llibre de auto ajuda – que no he llegit – al cantó del clàssic de Dostoievski, em va fer una mica de mal al cor. Amb tot, l’últim curt tenia coses bones, però de conjunt no em acabar de convèncer.

En acabat, es va fer una petita xerrada de conclusió. Em va semblar que la resta de públic es coneixien tots entre ells.

La projecció va tenir l'efecte que havia vingut buscant. En sortint del cinema respirava millor i caminava molt més lleugera, casi sense recolzar-me a la crossa. Si no hagués estat per l'esquena, hauria fet un saltiró.

"Compraré 2 bitllets d'avió Low Lost "! 

(Tranquils fills meus aquest comentari sobre la sèrie NO conté cap mena d'"spoiler")

Si per alguna cosa ha valgut la pena l'operació de cadera (gràcies a totes les que us heu preocupat per la meva salud, a les altres que us bombin!) ha estat per dues coses: primera perquè ara ja em puc tallar les ungles del peu tota sola, i la segona perquè aquests dies estirada al llit m'he pogut "empassar" tranquil·lament tots els capítols emessos a Estats Units de l'última temporada de Lost (Perdidos).  Reconec que lo seu hagués estat anar al cinema amb les meves estimades amigues, però el doctor  Ramiro em va dir que fes repós per una bona temporada... i al final resulta que la temporada està sent d'allò més interessant.

La veritat és que una sèrie no em fascinava tant des de "Bonanza". Tot va començar un bon dia el meu nét em va parlar de la d'aquesta sèrie de "Perdidos", penseu que fins al moment l'única referència a la televisió que jo tenia sobre "pèrdues" eren els anuncis de Concha Velasco. Després vaig veure que la cosa no anava per aquí. 

No penseu que en parlo maravelles perquè sí, tinc molts motius i la majoria d'ells compartits amb diversa gent. Si ens plantejem, per exemple, per què va suposar tota una revolució per al món del cinema que l'any 1941 s'estrenés "Citizen Kane" (Ciudadano Kane) fou per la pionera i renovada manera de narrarar i de "reinventar" el llenguatge cinematogràfic. Bé, aquesta sèrie també juga des del principi amb torejar a l'espectador duent-lo endavant i endarrere com si fos un ninot de fang que es deixa fer el que es vol. Si a això, li sumem una perfecta ordenació (no pas aleatòria) dels fets, fa que Lost que es desmarqui de les coses que s'havien fet fins ara. Recordo, quan era més jove, que duran una època hi havia com una mena de sequera d'originalitat en les sèries i només triomfaven les que jo anomeno "telesèries de sobretaula" o les dirigides als adolescens, on tot l'èxit requeia en les cares boniques que hi desfilaven. Sembla que aquesta década, que estem cada cop més apunt de finalitzar, ha fet que cada vegada més es consumeixi aquest tipus de gènere per deixar-nos emportar perquè algú ens expliqui una història. Evidentment, aquesta responsabilitat no recau tant sols a una sèrie, sinó a un bon grapat de bons treballs que ens arriben la majoria de vegades més enllà del "charco" -entranyables yankis...tan bons per unes coses i tan rucs per a unes altres!-.

Crec, que un de les claus de l'èxit és la gran qualitat de tots els seus actors, passant tant pels personatges principals com aquells que tant sols han aparegut uns segons. Estic molt contenta amb el càsting que ha fet aquesta gent. Si el personatge del Jack Shepard l'hagués fet una cara coneguda com Tom Cruise ningú es creuria totes aquelles coses que passen a l'illa, i mira que en passen eh! Aquests guionistes deuen tenir un talent innat digne d'aquells que el saben aprovitar. Saben situar els personatges i l'acció com un gran jugador de pòquer sap administrar les seves cartes. Tot i que per les coses que escriuen semblen ser gent massa retorçada segur que els guionistes són bona gent.

He estat pensant amb algunes de les pegues que pot tenir, i tant sols se'm acut que lo més dolent de tot és que algún dia la sèrie s'acabarà. I espero que aquell dia poguem obtenir respostes coherents (i no les tonteries que fan creadors d'altres sèries com "Los Serrano"). La veritat és que en aquest sentit de moment sóc molt escèptica, no crec que els creadors de Lost ens deixin creuar el llindar de totes les portes misterioses que  amb molta puteria ens han mig obert. És quasi bé impossible ja que episodi a episodi aquestes portes entreobertes cada cop són més.

Decidit. Després d'aquests dies de repós al llit  trucaré al meu centre mèdic perquè em canviïn de metge, preguntaré si el Doctor Shepard visita pels matins. Si és que sí, llavors renovaré la meva vella col·lecció de calces de cotó, i si no, comparé dos bitllets d'avió "Low Lost" (espero que no sigui amb Oceanic) i li faré una visiteta allà  on sigui perquè em respongui a tots els meus dubtes, ara... que veient com li van les coses, crec que deu estar més confós que jo. 

Gomorra

Matteo Garrone, con su nueva película, lleva a la gran pantalla el best seller del escritor Roberto Saviano del mismo nombre. El film retrata la cruda realidad vivida actualmente en la Camorra de Nápoles, mediante la narración subjetiva de diversas historias humanas paralelas.
Desde el primer momento, el director logra sumir al espectador en un mundo decadente, pobre, en el que las vidas de las personas se ven salpicadas por la droga, la muerte y las especulaciones.

Una cosa que me ha gustado mucho es el hecho de que no hay ninguna figura protagonista que abarque la atención y el significado, puesto que la importancia se reparte entre las diversas historias narradas. El autor opta por centrar el punto de gravedad de su pieza en aquello que todos los personajes tiene en común: la pobreza, los conflictos internos y externos, la violencia, y como tratan de superar o sobrellevar todos estos lastres.

Durante todo el film, abundan las cámaras subjetivas que mantiene al espectador continuamente unido a los sentimientos y al contexto en que viven los personajes. Solo en situaciones de estabilidad o paz después de la tempestad, se utilizan planos abiertos y estables, que permiten un mayor razonamiento, descripción y descanso.

Creo que la magia de este film, reside en el hecho de que plasma unas personas próximas, con aspiraciones tan humanas y corrientes como las nuestras y que, sin embargo, chocan con su contexto. De este modo, podemos observar cómo dos jóvenes adolescentes dan rienda suelta a su imaginación y sus ambiciones, o cómo un niño intenta ganar-se un sitio en su grupo, o cómo sobrevive un sastre de elite en la austeridad y el anonimato, etc. Obviamente, las mismas personas, los mismos sentimientos y los mismos sueños tienen finales muy distintos a los que tendrían si vivieran en nuestra situación. Esta constituye la piedra angular de la reflexión a la que nos incita Garrone.
La película me ha gustado por diversas razones:
En primer lugar, porqué creo que el hecho de retratar esa realidad mediante la narración simultánea de las vidas de diversas personas, permite una mayor riqueza de matices y connotaciones.
En segundo lugar, pienso que hay un excelente trabajo de fotografía y composición, puesto que los planos y los travellings están bien realizados y distribuidos en los momentos narrativos adecuados, consiguiendo un continuo ritmo fluido. Vendría a ser algo así como un buen patuco hecho de ganchillo, continuo y con el hilo bien distribuido para que tenga la forma adecuada del pié.

Por otro lado, debo decir que hay historias que se han desarrollado más que otras, no tanto en tiempo como en el transcurrir de la acción y, al igual que unas acaban resueltas hasta el final, otras quedan un poco en el aire, dejando al espectador en la incertidumbre. Aunque quizás sea este el efecto buscado.

Los Abrazos Rotos

Rara vez en que Almodóvar estrena película el revuelo que se crea a su alrededor no acaba cumpliendo las expectativas de sus obras. De una forma personal e inconfundible en crear y ver el séptimo arte, Pedro, hace de éste film una máquina perfecta que parece haber encontrado como engranaje principal a la oscarizada Penélope Cruz.
Hablamos de los Abrazos Rotos; la historia de un cineasta libre, independiente y apasionado de la vida, que pierde su herramienta principal en una ceguera de amor: la vista.

Mateo (Lluís Homar), autonombrado Harry Caine, para romper así con su amargo pasado, encuentra en los recuerdos y en la ayuda de su directora de producción Judit (Blanca Portillo) y su hijo Diego (Tamar Novas), la motivación de terminar, al fin, el trepidante puzzle en el que se convirtió su vida en el fatídico momento de iniciar su relación con Lena (Penélope Cruz). Tras el frustrado rodaje del que sería su último trabajo (Mujeres y Maletas), Mateo y Lena deben enfrentarse a la obsesión, celos y persecución del compañero sentimental de ella, Ernesto (José Luís Gómez), que ejerce de productor del film en un desesperado último intento de retener y frenar la inminente libertad emocional y sentimental de su amada. Este, junto a la inconsciente ayuda de su vástago, Ernesto jr (Rubén Ochandiano), acabaran dibujando un fatídico guión en la vida del cineasta y la actriz.

Almodóvar, presenta un film basado en un tremendo flashback donde la tensión y el suspense nos hace recordar a los más celebres clásicos de cine negro. Un elemento que no evita impregnar al film con las más puras pinceladas del Universo Almodóvar, e inevitablemente, entrelazar géneros tan dispares entre sí como el humor y el drama. Una oda al cine, una declaración de amor e intenciones que convierten al film en un homenaje y reconocimiento a la mayor pasión del director. Estos factores quedan relatados en los guiños y mini revisiones que se hacen ocasioanlmente a momentos míticos del cine, reflejados en el film, por ejemplo, en el momento camaleónico de Penélope Cruz al más puro estilo Audrey Hepburn en Desayuno con Diamantes. Todo un cúmulo de factores que sumados a un sublime y delicado trato de la imagen, una perfección en el color y una demostración de maestría en cuanto a lenguaje audiovisual, hacen del film un referente, y quizás, un posible punto y aparte en el cine de Pedro Almodóvar.

Los Abrazos Rotos

Gran Torino

Como en mis buenos años de juventud, Clint Eastwood era la escusa para sentarse delante de una pantalla y que nos reuniéramos y embobáramos con sus películas. Ahora, unos cuantos años más tarde, también lo ha echo así. Tiene casi ya ochenta años pero la interpretación y dirección de esta película no refleja esa edad. Dice que se retira y que es su última película, -tanto como actor, como director-, pero se va brillando cómo la estrella que es.

En Gran Torino, Clint Eastwood interpreta a Walt Kowalski, un gruñón anciano, veterano de la Guerra de Corea y jubilado de una fábrica de automóviles, refunfuña de todo lo que le envuelve, y sobretodo de la sociedad actual. Es una tradicional y un antiguo, no tiene buena relación con sus hijos ni nietos, no soporta como se comportan y tiene una mentalidad racista y nacionalista estadounidense.
Después de la muerte de su mujer, ve como la relación con sus hijos no tiene futuro y, sus vecinos, se han mudado y han adquirido la casa una familia oriental de etnia hmong. Todo el vecindario está repleto de bandas y de etnias diferentes, y aún con el racismo exacerbado que le caracteriza, se niega a abandonar la casa dónde vive con su fiel perra Daisy.

Este viejo malhumorado odia a todo y a todos, pero aún así la hija de los vecinos, Sue, intenta acercarse creando un vínculo de empatía entre ellos y su hermano Thao. Este último después de haber intentado robar el preciado coche de Kowalski, un Gran Torino del 72, se convierte en su ayudante ya que, la madre del chico le obliga como castigo por haber realizado tan mala acción. Walt encontrará en Thao al hijo en que perpetuarse y pasa a ser el hueco que deja su mujer fallecida, que le permitirá sacar la bondad que lleva escondida detrás de su apariencia de tipo duro, el mismo papel que hacía en sus películas de juventud y que tanto gustaban.
Cabe destacar la figura del joven sacerdote que entra y sale de la película actuando como si fuera la consciencia de Kowalsky. Le intenta hacer reflexionar y acaba, al fin, consiguiendo que se confiese, por deseo de su fallecida mujer. También, remarcar los pequeños toques de humor que el protagonista aporta a la historia.

Formalmente, Eastwood apuesta por el clasicismo de la estructura lineal, no hay movimientos en el tiempo y la historia avanza a un buen ritmo, aunque tiene momentos de la trama más dinámicos que otros. Un desarrollo de la película demasiado largo comparado con el desenlace de ésta. Aproximadamente la primera hora de la película es lo más destacable del film, ya que la historia va perdiendo fuerza poco a poco. Aún así, una vez te tiene atrapado en el hilo, se hace ameno y la pérdida de fuerza no se hace casi patente.

Así pues, el film hace referencia al prototipo de americano superviviente de la guerra, con una mentalidad cerrada, al nacionalismo americano y a los conflictos y rechazos entre razas. Pero todo esto es desmontado por Eastwood creando un debate entre la esencia de la vida y de la muerte y dando a entender que el multiculturalismo aporta cosas positivas a las personas, que el racismo comporta cerrarse en uno mismo y compartir con los demás implica aprender de los demás y aprender de uno mismo.
Clint Eastwood se despide así del séptimo arte, muchos años hemos convivido con él con los spaguetti westerns y con sus películas dramáticas. Ahora se despide del cine, pero nos deja con decenas y decenas de obras que forman parte de la historia y de la actualidad.

Un líder exemplar

Després d’una setmaneta molt mogudeta arriba per fi el dissabte. A aquesta edat (i si ho dubteu pregunteu-ho a les meves companyes de ganxillo) una no té gairebé temps a fer res, entre les partides a cartes, el punt de creu, fer el dinar, anar al yoga, les pastes i cuidar els nets, al final no et queda temps de res.

Així que aprofito els dissabtes que l’home va a collir tomates a l’hort, i els nets estan en “los papes” per a poder veure alguna pel•liculeta.
A l’esplai no paraven de parlar d’un tal Harvey Milk, i clar jo no podia ser menys que les altres (que sinó se pensen que sóc una clàssica). Així que allí estava jo assegudeta al sofà, amb la manta i la tasseta de té, a punt per veure una peli que les meues amigues no l’acabaven d’entendre.

Harvey Milk és un noi que sempre ha amagat la seva homosexualitat i quan compleix els 40 anys decideix fer alguna cosa al respecte, i promou el moviment gay al districte del Castro, a San Francisco, tot això passa a partir de l'any 1972. El senyo vol arribar a un alt càrrec polític als Estats Units, però es veu que això era molt complicat per a un homosexual, i per això haurà de lluitar molt. Tot això va passar als anys 70 als EUA, però com allò llavors em quedava molt lluny (geogràficament), pues no en vaig sentir a parlar.
La pel•lícula comença amb un Feedback (se veu que és una paraula en anglès) amb imatges d’arxiu d’aquella època del dia que mort Harvey. Això de les imatges estil documental en blanc i negre a mi m’agrada molt perquè te posen en la situació, i a més veus que la història és real. Però la cosa és una mica més complicada. Perquè el Harvey explica la història i va gravant la veu. Llavors vas veient imatges (flashbacks) del que succeeix. I tal com ell diu “ aquesta cinta només s’ha d’escoltar en cas que jo mori assassinat”, llavors ja saps que mort perquè sinó no sabries la seva història. Aquí vaig pensar quin mal gust que ha tingut el Gus van Sant, ja m’ha contat el final, i ara quina emoció ha de tenir?


Però com jo sóc una mica vieja i no me’n assabento de gaires coses, li vaig preguntar a la meua neboda i em va dir que aquesta tipus de muntatge és bastant habitual.
I la cosa em va agradar. Em va començar a fascinar la tendresa amb que aquells nois es tractaven i la forma com s’ajudaven els uns als altres. No recordava cap peli semblant. I això va fer que em poses de seguida del costat d’aquest nois i els entengués, i per tant, que el que deien els altres, els homòfons, ho detestes.
La caracterització dels personatges és molt bona perquè mostra persones molts diferents entres elles, i això fa veure que no tots els gays són iguals. Hi ha imatges còmiques i algunes de més dramàtiques i totes elles ajuden a mostrar que són persones normals, que tenen sentiments, saben plorar, riure, tenir enveja, etc.
En algunes escenes se’ls mostra com a persones intel•ligents, inclús més llestes que altres, i que són capaces de dominar a l’opinió pública. Saben organitzar una manifestació i controlar-la, i fins i tot demostrar que Milk és el líder que necessita el districte del Castro per a poder controlar a tota aquesta societat, i per tant, evitat que hi hagin aldarulls.
És molt important allò que és diu, sobretot el que diu Milk “ sense esperança no val la pena viure”, això ajuda a alimentar cada escena i donar-li força perquè l’espectador cregui que realment allò que veu no només es una reivindicació dels drets humans, sinó una forma de lluitar i entendre que allò va ser real, i que molts van donar-ho tot. Van donar la seva vida.


Com el guió està ben fet, una ni tan sols s’adona si el vestuari era l’adequat a l’època, i ni gairebé te’n adones de la fotografia. Perquè et fixes amb cada cosa que diuen, les seves expressions de cara i tot allò que fan perquè són persones corrents, com tots nosaltres, i només busquen ser acceptats per la resta de la societat. I això crec que el director ho ha aconseguit, però sobretot gràcies a aquest guió i a l’haver recuperat una història que potser molts no la coneixerien, tot i la importància que va tenir.
Ara entenc més a aquesta joventut, i veig que a la meua època això també passava però la gent tenia por de dir-ho. Ara amb totes les pel•lícules que s’han fet crec que la societat ha canviat una mica. Al menys hi ha mes gent que ho entén, i també ajuda a que els altres no se’n avergonyeixin. Al final la vaig entendre millor que elles, és que al final tant que se pensen ser de modernes, no en tenen res.

BOLA DE DRAC INVOLUCIÓ

Com cada divendres, vaig convidar a casa les meves amigues de l'IMSERSO. Crispetes sense sal i Coca-Cola Zero i sense cafeïna - la salut, ja se sap - i vinga, a gaudir del cine tu! Com en les nostres èpoques de joventut, allà al poble, quan ens empaitaven tots els mossos.

La "pinícula" triada va ser Dragonball Evolution, veient-la en primícia gràcies a això d'internet, una meravella d'invent. Vaig triar aquesta pel·lícula perquè en teoria era "l'adaptació de la coneguda sèrie de TV" - en paraules de la sinopsis oficial. Bola de Drac, una sèrie per a mi magistral, la veia cada migdia al Canal 33 quan venien a dinar els meus néts. Una sèrie que ho tenia tot: aventura, violència, humor, picantor (en la meva època hi haurien posat algun "rombo"), intriga, dinamisme, dosis de surrealisme... en fi, jo no hi sento gaire, no entenia algunes coses, però si una cosa és certa és que Bola de Drac, filla d'Akira Toriyama - creador de perles com el Dr. Slump o Sand Land - és una prestigiosa sèrie d'anime reconeguda a nivell mundial, amb milions i milions de fans repartits per tot el planeta i que ha marcat l'adolescència televisiva de moltes generacions.

Però va ser veure la pel·lícula i... quin "bajón", que diu el jovent. Dragonball Evolution: el film de Goku (Justin Chatwin) en persones, diria jo, que no té res a veure amb la mítica Bola de Drac. Si no fos pels noms dels personatges, que sí que es respecten, la resta s'assembla més a Street Fighter, Power Rangers o una americanada tirant a penosa - per expressar-me suaument - que no pas a les peripècies de Goku i els seus amics. Per no saber, ni tansols han sabut reproduir amb fidelitat el radar de la Bulma (Emmy Rossum), aquell que localitza les boles de drac! A la meva amiga Margarita, la de Benissanet, quasi li agafa un cobriment de cor i hem de córrer. No exagero. Estic decebuda i compungida per haver convidat totes les padrines a veure tal "tostón" a la meva nova pantalla LCD de 52 polzades. Encara em disculpo ara.

I és que a Dragonball Evolution se'ns presenta un Goku amb divuit anyets que va a l'institut talment com qualsevol mortal. És un "pringat", els populars li fan bullying (això que en diuen ara, abans es deia fer la pell), li trenquen la bicicleta (els altres porten cotxe, clar), és un badoc a classe i està colat per la guapa de l'institut, mossa, d'altra banda, del guapo i fort de la high school (digui's també quarterback amb la jaqueta de l'"insti" que s'ho fa amb la més fresca de les animadores). A algú li sona? American Pie, Supersalidos, High School Musical... Dragonball Evolution ens deleita amb les típiques escenes d'institut nord-americà, més típiques que la meva escudella.

A banda d'aquesta incursió en el món educatiu nord-americà, amb adolescents de 25 anys, consignes que no s'obren ("¿te ayudo?") i el típic "este viernes doy una fiesta en mi casa...", "allí estaré", es reconeixen - per la nomenclatura, com he comentat - alguns dels personatges de Bola de Drac: l'avi Gohan, el mestre Roshi, la Bulma, la Chi-Chi (¿? jo ja no estic per aquests pensaments), en Yamcha i el pervers i malèvol Piccolo, que vol destruir la Terra. Ah! I les boletes de drac que invoquen el drac 3D (si el veiés Sant Jordi...), només faltaria que se les deixessin!

Amb tot això ja tenim el bé i el mal, el punt d'humor de vell verd que posa Roshi (Yun-Fat Chow), la història d'amor entre Goku i Chi-Chi (Jamie Chung, una noia molt trempada, per cert) i l'aventura per terres inversemblants. Tot és confós i passa ràpid (el ritme intern, externament la pel·lícula es fa pesada), i és que els nostres amics troben les boles de drac en menys que canta un gall, passant d'un món de lava a una ciutat futurista, d'un desert rocós a un temple budista. A mi em girava el cap, no sabia on era... Els Kame Hame Has fan riure comparats amb els de la sèrie d'animació, no em rostirien ni el tall rodó, i el guió... jo estic sorda, ja ho he dit, però que així sia en films com aquest.

La trama és totalment previsible, tòpica i típica (més típica que la meva fideuà dels diumenges), totalment lineal, sense cap mena d'intriga: els bons triomfaran i l'amor i l'amistat ens transportaran a pel·lícula de dissabte a la tarda, és a dir, pel·lícula que entreté vint minuts i fa dormir l'hora següent. Dragonball Evolution, però, va més enllà: fa apagar la pantalla, posar-te el pijama, prendre't una aspirina i anar-te'n cap al llit.

Tot plegat pot resumir-se en un avorriment de milions de cèntims que apunta a trilogia, saga o ves a saber què. Jo, personalment, amb una dosi ja n'he tingut prou. Ai quan ho vegin els meus néts, que són mig otakus o com es digui... se'n faran creus! Yankis de la Century Fox, què heu fet amb Bola de Drac? No tinc més paraules per descriure-ho. Ja he parlat prou. Em trobo cansada, dèbil. Millor que em posi la bata i m'assegui a la butaca a mirar la telesèrie. Quina pena, quina llàstima. Bola de Drac Involució, això és el que han fet. Enrere com els crancs. Acabar amb elprestigi d'un gran anime i ferir les sensibilitats de milions de persones.

Mareta meva, això abans no passava.