Los Abrazos Rotos

Gran Torino

Como en mis buenos años de juventud, Clint Eastwood era la escusa para sentarse delante de una pantalla y que nos reuniéramos y embobáramos con sus películas. Ahora, unos cuantos años más tarde, también lo ha echo así. Tiene casi ya ochenta años pero la interpretación y dirección de esta película no refleja esa edad. Dice que se retira y que es su última película, -tanto como actor, como director-, pero se va brillando cómo la estrella que es.

En Gran Torino, Clint Eastwood interpreta a Walt Kowalski, un gruñón anciano, veterano de la Guerra de Corea y jubilado de una fábrica de automóviles, refunfuña de todo lo que le envuelve, y sobretodo de la sociedad actual. Es una tradicional y un antiguo, no tiene buena relación con sus hijos ni nietos, no soporta como se comportan y tiene una mentalidad racista y nacionalista estadounidense.
Después de la muerte de su mujer, ve como la relación con sus hijos no tiene futuro y, sus vecinos, se han mudado y han adquirido la casa una familia oriental de etnia hmong. Todo el vecindario está repleto de bandas y de etnias diferentes, y aún con el racismo exacerbado que le caracteriza, se niega a abandonar la casa dónde vive con su fiel perra Daisy.

Este viejo malhumorado odia a todo y a todos, pero aún así la hija de los vecinos, Sue, intenta acercarse creando un vínculo de empatía entre ellos y su hermano Thao. Este último después de haber intentado robar el preciado coche de Kowalski, un Gran Torino del 72, se convierte en su ayudante ya que, la madre del chico le obliga como castigo por haber realizado tan mala acción. Walt encontrará en Thao al hijo en que perpetuarse y pasa a ser el hueco que deja su mujer fallecida, que le permitirá sacar la bondad que lleva escondida detrás de su apariencia de tipo duro, el mismo papel que hacía en sus películas de juventud y que tanto gustaban.
Cabe destacar la figura del joven sacerdote que entra y sale de la película actuando como si fuera la consciencia de Kowalsky. Le intenta hacer reflexionar y acaba, al fin, consiguiendo que se confiese, por deseo de su fallecida mujer. También, remarcar los pequeños toques de humor que el protagonista aporta a la historia.

Formalmente, Eastwood apuesta por el clasicismo de la estructura lineal, no hay movimientos en el tiempo y la historia avanza a un buen ritmo, aunque tiene momentos de la trama más dinámicos que otros. Un desarrollo de la película demasiado largo comparado con el desenlace de ésta. Aproximadamente la primera hora de la película es lo más destacable del film, ya que la historia va perdiendo fuerza poco a poco. Aún así, una vez te tiene atrapado en el hilo, se hace ameno y la pérdida de fuerza no se hace casi patente.

Así pues, el film hace referencia al prototipo de americano superviviente de la guerra, con una mentalidad cerrada, al nacionalismo americano y a los conflictos y rechazos entre razas. Pero todo esto es desmontado por Eastwood creando un debate entre la esencia de la vida y de la muerte y dando a entender que el multiculturalismo aporta cosas positivas a las personas, que el racismo comporta cerrarse en uno mismo y compartir con los demás implica aprender de los demás y aprender de uno mismo.
Clint Eastwood se despide así del séptimo arte, muchos años hemos convivido con él con los spaguetti westerns y con sus películas dramáticas. Ahora se despide del cine, pero nos deja con decenas y decenas de obras que forman parte de la historia y de la actualidad.

Un líder exemplar

Després d’una setmaneta molt mogudeta arriba per fi el dissabte. A aquesta edat (i si ho dubteu pregunteu-ho a les meves companyes de ganxillo) una no té gairebé temps a fer res, entre les partides a cartes, el punt de creu, fer el dinar, anar al yoga, les pastes i cuidar els nets, al final no et queda temps de res.

Així que aprofito els dissabtes que l’home va a collir tomates a l’hort, i els nets estan en “los papes” per a poder veure alguna pel•liculeta.
A l’esplai no paraven de parlar d’un tal Harvey Milk, i clar jo no podia ser menys que les altres (que sinó se pensen que sóc una clàssica). Així que allí estava jo assegudeta al sofà, amb la manta i la tasseta de té, a punt per veure una peli que les meues amigues no l’acabaven d’entendre.

Harvey Milk és un noi que sempre ha amagat la seva homosexualitat i quan compleix els 40 anys decideix fer alguna cosa al respecte, i promou el moviment gay al districte del Castro, a San Francisco, tot això passa a partir de l'any 1972. El senyo vol arribar a un alt càrrec polític als Estats Units, però es veu que això era molt complicat per a un homosexual, i per això haurà de lluitar molt. Tot això va passar als anys 70 als EUA, però com allò llavors em quedava molt lluny (geogràficament), pues no en vaig sentir a parlar.
La pel•lícula comença amb un Feedback (se veu que és una paraula en anglès) amb imatges d’arxiu d’aquella època del dia que mort Harvey. Això de les imatges estil documental en blanc i negre a mi m’agrada molt perquè te posen en la situació, i a més veus que la història és real. Però la cosa és una mica més complicada. Perquè el Harvey explica la història i va gravant la veu. Llavors vas veient imatges (flashbacks) del que succeeix. I tal com ell diu “ aquesta cinta només s’ha d’escoltar en cas que jo mori assassinat”, llavors ja saps que mort perquè sinó no sabries la seva història. Aquí vaig pensar quin mal gust que ha tingut el Gus van Sant, ja m’ha contat el final, i ara quina emoció ha de tenir?


Però com jo sóc una mica vieja i no me’n assabento de gaires coses, li vaig preguntar a la meua neboda i em va dir que aquesta tipus de muntatge és bastant habitual.
I la cosa em va agradar. Em va començar a fascinar la tendresa amb que aquells nois es tractaven i la forma com s’ajudaven els uns als altres. No recordava cap peli semblant. I això va fer que em poses de seguida del costat d’aquest nois i els entengués, i per tant, que el que deien els altres, els homòfons, ho detestes.
La caracterització dels personatges és molt bona perquè mostra persones molts diferents entres elles, i això fa veure que no tots els gays són iguals. Hi ha imatges còmiques i algunes de més dramàtiques i totes elles ajuden a mostrar que són persones normals, que tenen sentiments, saben plorar, riure, tenir enveja, etc.
En algunes escenes se’ls mostra com a persones intel•ligents, inclús més llestes que altres, i que són capaces de dominar a l’opinió pública. Saben organitzar una manifestació i controlar-la, i fins i tot demostrar que Milk és el líder que necessita el districte del Castro per a poder controlar a tota aquesta societat, i per tant, evitat que hi hagin aldarulls.
És molt important allò que és diu, sobretot el que diu Milk “ sense esperança no val la pena viure”, això ajuda a alimentar cada escena i donar-li força perquè l’espectador cregui que realment allò que veu no només es una reivindicació dels drets humans, sinó una forma de lluitar i entendre que allò va ser real, i que molts van donar-ho tot. Van donar la seva vida.


Com el guió està ben fet, una ni tan sols s’adona si el vestuari era l’adequat a l’època, i ni gairebé te’n adones de la fotografia. Perquè et fixes amb cada cosa que diuen, les seves expressions de cara i tot allò que fan perquè són persones corrents, com tots nosaltres, i només busquen ser acceptats per la resta de la societat. I això crec que el director ho ha aconseguit, però sobretot gràcies a aquest guió i a l’haver recuperat una història que potser molts no la coneixerien, tot i la importància que va tenir.
Ara entenc més a aquesta joventut, i veig que a la meua època això també passava però la gent tenia por de dir-ho. Ara amb totes les pel•lícules que s’han fet crec que la societat ha canviat una mica. Al menys hi ha mes gent que ho entén, i també ajuda a que els altres no se’n avergonyeixin. Al final la vaig entendre millor que elles, és que al final tant que se pensen ser de modernes, no en tenen res.

BOLA DE DRAC INVOLUCIÓ

Com cada divendres, vaig convidar a casa les meves amigues de l'IMSERSO. Crispetes sense sal i Coca-Cola Zero i sense cafeïna - la salut, ja se sap - i vinga, a gaudir del cine tu! Com en les nostres èpoques de joventut, allà al poble, quan ens empaitaven tots els mossos.

La "pinícula" triada va ser Dragonball Evolution, veient-la en primícia gràcies a això d'internet, una meravella d'invent. Vaig triar aquesta pel·lícula perquè en teoria era "l'adaptació de la coneguda sèrie de TV" - en paraules de la sinopsis oficial. Bola de Drac, una sèrie per a mi magistral, la veia cada migdia al Canal 33 quan venien a dinar els meus néts. Una sèrie que ho tenia tot: aventura, violència, humor, picantor (en la meva època hi haurien posat algun "rombo"), intriga, dinamisme, dosis de surrealisme... en fi, jo no hi sento gaire, no entenia algunes coses, però si una cosa és certa és que Bola de Drac, filla d'Akira Toriyama - creador de perles com el Dr. Slump o Sand Land - és una prestigiosa sèrie d'anime reconeguda a nivell mundial, amb milions i milions de fans repartits per tot el planeta i que ha marcat l'adolescència televisiva de moltes generacions.

Però va ser veure la pel·lícula i... quin "bajón", que diu el jovent. Dragonball Evolution: el film de Goku (Justin Chatwin) en persones, diria jo, que no té res a veure amb la mítica Bola de Drac. Si no fos pels noms dels personatges, que sí que es respecten, la resta s'assembla més a Street Fighter, Power Rangers o una americanada tirant a penosa - per expressar-me suaument - que no pas a les peripècies de Goku i els seus amics. Per no saber, ni tansols han sabut reproduir amb fidelitat el radar de la Bulma (Emmy Rossum), aquell que localitza les boles de drac! A la meva amiga Margarita, la de Benissanet, quasi li agafa un cobriment de cor i hem de córrer. No exagero. Estic decebuda i compungida per haver convidat totes les padrines a veure tal "tostón" a la meva nova pantalla LCD de 52 polzades. Encara em disculpo ara.

I és que a Dragonball Evolution se'ns presenta un Goku amb divuit anyets que va a l'institut talment com qualsevol mortal. És un "pringat", els populars li fan bullying (això que en diuen ara, abans es deia fer la pell), li trenquen la bicicleta (els altres porten cotxe, clar), és un badoc a classe i està colat per la guapa de l'institut, mossa, d'altra banda, del guapo i fort de la high school (digui's també quarterback amb la jaqueta de l'"insti" que s'ho fa amb la més fresca de les animadores). A algú li sona? American Pie, Supersalidos, High School Musical... Dragonball Evolution ens deleita amb les típiques escenes d'institut nord-americà, més típiques que la meva escudella.

A banda d'aquesta incursió en el món educatiu nord-americà, amb adolescents de 25 anys, consignes que no s'obren ("¿te ayudo?") i el típic "este viernes doy una fiesta en mi casa...", "allí estaré", es reconeixen - per la nomenclatura, com he comentat - alguns dels personatges de Bola de Drac: l'avi Gohan, el mestre Roshi, la Bulma, la Chi-Chi (¿? jo ja no estic per aquests pensaments), en Yamcha i el pervers i malèvol Piccolo, que vol destruir la Terra. Ah! I les boletes de drac que invoquen el drac 3D (si el veiés Sant Jordi...), només faltaria que se les deixessin!

Amb tot això ja tenim el bé i el mal, el punt d'humor de vell verd que posa Roshi (Yun-Fat Chow), la història d'amor entre Goku i Chi-Chi (Jamie Chung, una noia molt trempada, per cert) i l'aventura per terres inversemblants. Tot és confós i passa ràpid (el ritme intern, externament la pel·lícula es fa pesada), i és que els nostres amics troben les boles de drac en menys que canta un gall, passant d'un món de lava a una ciutat futurista, d'un desert rocós a un temple budista. A mi em girava el cap, no sabia on era... Els Kame Hame Has fan riure comparats amb els de la sèrie d'animació, no em rostirien ni el tall rodó, i el guió... jo estic sorda, ja ho he dit, però que així sia en films com aquest.

La trama és totalment previsible, tòpica i típica (més típica que la meva fideuà dels diumenges), totalment lineal, sense cap mena d'intriga: els bons triomfaran i l'amor i l'amistat ens transportaran a pel·lícula de dissabte a la tarda, és a dir, pel·lícula que entreté vint minuts i fa dormir l'hora següent. Dragonball Evolution, però, va més enllà: fa apagar la pantalla, posar-te el pijama, prendre't una aspirina i anar-te'n cap al llit.

Tot plegat pot resumir-se en un avorriment de milions de cèntims que apunta a trilogia, saga o ves a saber què. Jo, personalment, amb una dosi ja n'he tingut prou. Ai quan ho vegin els meus néts, que són mig otakus o com es digui... se'n faran creus! Yankis de la Century Fox, què heu fet amb Bola de Drac? No tinc més paraules per descriure-ho. Ja he parlat prou. Em trobo cansada, dèbil. Millor que em posi la bata i m'assegui a la butaca a mirar la telesèrie. Quina pena, quina llàstima. Bola de Drac Involució, això és el que han fet. Enrere com els crancs. Acabar amb elprestigi d'un gran anime i ferir les sensibilitats de milions de persones.

Mareta meva, això abans no passava.

Abrazos rotos, bostezos enteros.

Vaig entrar a la sala amb bona predisposició, ho prometo.

Durant casi tota la pel·lícula vaig estar fent-me creus i rient per dintre d’un guió tan poc creïble, però sobretot sense ganxo; de rèpliques artificials, coronades per una actuació molt poc natural per part de la major part dels protagonistes.

- Mateo es tu padre.

- Con que Mateo es mi padre!? Fijate tú. Por cierto, llamó esta tarde.

En aquest dramàtic moment (cito de memòria) ja no em vaig poder contenir; i un riure malèvol i muy criticón va esclatar en mig de la sala silenciosa (per poc que perdo la dentadura).

He de reconèixer que sóc una fan de Mujeres al borde de un ataque de nervios. També, a la seva manera, i no per raons precisament cinematogràfiques, de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (després de la qual em vaig convertir al ateisme).

La veritat és que Pedro Almodobar esta menys eixelebrat: a tots ens passen factura, els anys. Les seves últimes pel·lícules no van arribar al nivell de les primeres, a aquella frescor i atreviment que les caracteritzava, però no puc dir que em desagradessin: Todo sobre mi madre, La Mala Educación, i fins i tot Volver tenien gràcia a la seva manera; i esperava molt més d’aquesta pel·lícula.

El suposat canvi de gènere que ha volgut fer el xiquet li ha sortit rana. Tampoc s’ha atrevit a canviar completament de genere: la pel·lícula està plena de situacions còmiques, que de fet són l’únic que hi val la pena. El rodatge fictici de Mujeres al borde de un ataque de nervios (Chicas y maletas a la pel·lícula) té un pes molt important a la trama, y els cameos de Carmen Machi, Rossi de Palma i Chus Lampreave, fen els mateixos papers que a Mujeres al borde, són aire fresc.

Aquest intent d’Almodobar de picar l’ullet als seus espectadors fidels (que fa somriure durant el primer minut) no justifica ni de bon tros el film sencer. La pel·lícula gira al voltant d’una rocambolesca història construïda sobre flash-backs i sense un real sentit de conjunt. A aquesta pel·lícula li falta un cor (creïble): alguna idea (encara que sigui vaga, o només una impressió) amb la qual et quedis al final.

Falta de significat, de causalitat creïble: el protagonista va tenir un accident en el que es va quedar cec i en el que també va morir la seva estimada amant, per la qual cosa va decidir adoptar únicament el seu pseudònim com a identitat, però seguir escrivint i tenint amants.

Perdoni? Quina relació té una cosa amb l’altre? Tot això vé arran d'un flash-back, però no deixa de ser la trama principal. Quin significat té? Potser no pretén tenir-ne, però es dificil no esperar-ne algún, d'una pel·licula que es presenta com a film noir.

Si ens paréssim a pensar, la hitòria podria arribar justificar-se, però la pel·lícula no aconsegueix fer emergir cap idea de conjunt.

Això si: l’estètica del film segueix sent una delícia d'estil Almodobar; amb aquests contrastos cromàtics que freguen l’hortera sense arribar – generalment – a caure-hi. Per Los abrazos rotos, el director ha volgut afegir glamour clàssic i adinerat al seu estil. La Penélope recorda en algun moment a l’Audrey Hepburn de Desayuno con diamantes, i també ha utilitzat localitzacions en un palau – més pretensiós que bonic – però on l’ambient de nadar en la pasta resulta molt creïble.

Pel que fa a les actuacions, les més poc creïbles són les dels tres protagonistes, Tamar Novas, Lluís Homar i Penélope Cruz, sobrepassades només per la terrible interpretació de Rubén Onchandiano quan fa el paper de Ray-X. Més que parlar, sembla que declamin. Si era aquesta la intenció, ho han aconseguit. Ni les seves rèpliques ni les seves accions més senzilles semblen naturals; per no parlar de les seves estudiades reaccions (exeptuant els moment dramatics de la Pe, els quals resol amb dignitat). Es salven Blanca Portillo (la mare) i José Luis Gómez (l’amant ric), així com tots els personatges còmics.

L'exagerada sobreactuació (en la part de melodrama, perquè a la part còmica ja es dona per suposada) en aquest genere ambigu, que l’expressiva música de fons acaba d’enfonsar, crea un efecte més aviat esperpèntic. Sembla que tot treballa en la mateixa direcció, però aqueta àvia no entén el perquè de tot plegat, si estem parlant d'un melodrama. Potser només és una qüestió d'espectatives.

El que més em pica la curiositat és què l’hi veuen, de film noir, a aquesta pel·lícula.

.

Tanto esfuerzo para nada

En el edificio del Caixafòrum en la calle Cristóbal Colon se pronuncia la conferencia de la mano de Vicente J. Benet –última en el ciclo de conferencias en homenaje a la mujer- que lleva el nombre de “El arquetipo de la ingenua”. Después de dos indicaciones por parte de las azafatas consigo encontrar la sala donde tendrá lugar el acto. Y es que sólo una breve mención en el Diari de Tarragona me hizo conocer de casualidad que existía tal ciclo de conferencias en homenaje a la mujer, debido al Día de la Mujer Trabajadora.

Una sala casi medio llena (en términos optimistas) demuestra el trabajo realizado para dar a conocer el acto. La mayoría de la sala la ocupábamos señoras de avanzada edad que más parecía que estábamos pasando allí la tarde como en una sala de cine que no sintiendo interés por el tema de la conferencia.

Después de varios problemas con el equipo audiovisual de la sala da comienzo la conferencia con la presentación de Vicente J. Benet (autor de varios libros sobre la historia del cine). Benet opta por usar una presentación con diapositivas mientras va dando una explicación curiosa e interesante acerca del arquetipo de mujer que decía antes: la ingenua.

Una serie de imágenes sirven para mostrar la tradición moralizante de la época y un fragmento de “Birth of a Nation” de Griffith ayudan a comprender claramente este arquetipo del que nos habla Benet. El fragmento muestra una chica virginal claramente infantil que la lleva a ser violada debido a su extrema inocencia.

Después de una hora de monólogo donde se conoce algo más acerca de cómo se estereotipaba a la mujer, de cómo evolucionó el cine dando paso a la mujer actual, de cómo luego se volvió a esa mujer ingenua en las películas de Disney y parodias actuales; se abre el turno a las preguntas, donde un público más bien aburrido y somnoliento se abstiene a dar pie a otro turno de palabra para Benet por miedo a otro avasallamiento de información masivo.

Después de un par de comentarios del público por no hacerle un feo al conferencista se proyecta la película “Abajo el amor” de Peyton Reed producida en 2003. El film no merece prácticamente ningún tipo de comentario ya que al verla queda todo explícito. Se trata de una película sobre el feminismo, sobre la reivindicación de los derechos de la mujer con una base pastelosa y dulce hasta empalagar. A lo largo del transcurso del film descubrimos que la protagonista, quien creíamos una feminista innata, acaba siendo una chica más del montón que todo lo que había tramado acerca de la liberación de la mujer no era más que una excusa para atraer a un hombre mujeriego, creído y soberbio que acaba enamorándose de ella.

Las tres horas que duraba todo el pack conferencia + proyección me sirvió para darme cuenta que la igualdad entre hombres y mujeres está alcanzada en ciertos aspectos pero que el hombre sigue mostrando una imagen de la mujer que si bien no es del todo cierta, parece ser que es la que muchas mujeres quieren que se muestre de ellas. Nosotras podríamos cambiar eso, pero simplemente seguimos comportándonos como ellos quieren que lo hagamos y como nos comportábamos en épocas pasadas. Y esto provoca que sea tan común e inevitable que seamos estereotipadas de ese modo. Tanto esfuerzo por parte de mujeres luchadoras por reividicar nuestros derechos como Simone de Beauvoir, Susan Anthony... o españolas como Clara Campoamor y Federica Montseny, no son más que un borroso recuerdo de algo que creemos haber poseído siempre.

Parece que se nos olvida lo que hemos tenido que vivir y lo que a estas mujeres no les dio tiempo a conseguir.

Deixeu-los anar amb skate.

.


Gus Van Sant em regira els esquemes. I ho confesso, Verge Santa: això m’agrada.

Les pel·lícules independents, massa sovint utilitzen uns plans pretensiosament llargs - com una marca d’identitat - que ni la trama, ni el pla, ni el ritme no requereixen; i fan que una acabi pensant en què farà l'endemà a la tarda.

En canvi, per alguna raó que a servidora se li escapa, els plans injustificadament llargs de les pel·lícules del jove Gus, dobleguen la voluntat criticona d'aquesta iaia; que es queda extasiada com una nena petita davant de la pantalla, flotant en una mena d’estat semi místic, desarmada per l’harmonia de les imatges i la música.

L’argument de Paranoid Park, que es va descobrint al llarg de la pel·lícula, és impactant; i això sempre ajuda perquè una pel·licula sigui bona. Ara, hi ha moltes pel·lícules que, amb un argument impactant, acaben sent terriblement avorrides; com hi ha pel·lícules meravelloses amb arguments insignificants. En aquest cas, però, com en el cas de Elephant, l’argument – impactant – és només com la nansa d’un estel. El tenim a la mà, però ens sembla que estem a dalt, volant.

Els actors no son professionals, la majoria; com en moltes pel·lícules de Gus Van Sant. Això, com a espectadora, s’agraeix molt. No hi ha ni sobre-actuació, ni exteriorització innecessària o poc realista dels sentiments. A la realitat no portem els sentiments impresos a la cara, però molts actors professionals encara torturen (o delecten) l’espectador de cinema amb una actuació recarregada i innecessàriament explícita -o els directors els ho requereixen-.

Els actors de Van Sant pràcticament no actuen: existeixen. Es mouen i miren com les persones de veritat. O potser només es mouen diferent que els actors de la resta de les pel·lícules, i per alguna raó, això és un descans per l’espectador. Això si: són els actors joves tots uns nens guapíssims. Mal m’està dir-ho, però això també ajuda a l’estètica de la pel·lícula, com a Elephant.

L’únic personatge de Paranoid Park que tira enrera és el de la Jenny. El Gus Van Sant sembla hagi tret la Jenny directament de la sèrie Gossip Girl, sense ni tan sols canviar-li el nom, i l’hagi plantat al mig de la seva pel·lícula, on apareix com un bolet (en realitat és al revés: la sèrie és posterior).

Ara m’acusareu de devota encegada, però crec que es veritat. Vull dir que a la vida hi ha gent que és com un bolet: persones que les veiem més aviat com un personatge, com la meva veïna Mauricia del primer segona, que apareix a davant de l’edifici a les onze del vespre amb barnús i sabatilles i el seu gosset histèric, i em mira amb els ulls molt oberts i una expressió imperceptiblement aterroritzada; i mai m’acabo d’acostumar a que és una persona real.

Finalment, tornant a l’estètica: un dels moments més memorables en aquest sentit, són les imatges passades a càmera lenta de nois saltant amb els monopatins. Skaters, en diuen. Des que vaig veure-ho així en aquesta pel·lícula, tan bonic… Dons mira, que saltin, que m’han robat el cor: jo ja no em queixaré més dels skaters del meu barri.