Abrazos rotos, bostezos enteros.

Vaig entrar a la sala amb bona predisposició, ho prometo.

Durant casi tota la pel·lícula vaig estar fent-me creus i rient per dintre d’un guió tan poc creïble, però sobretot sense ganxo; de rèpliques artificials, coronades per una actuació molt poc natural per part de la major part dels protagonistes.

- Mateo es tu padre.

- Con que Mateo es mi padre!? Fijate tú. Por cierto, llamó esta tarde.

En aquest dramàtic moment (cito de memòria) ja no em vaig poder contenir; i un riure malèvol i muy criticón va esclatar en mig de la sala silenciosa (per poc que perdo la dentadura).

He de reconèixer que sóc una fan de Mujeres al borde de un ataque de nervios. També, a la seva manera, i no per raons precisament cinematogràfiques, de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (després de la qual em vaig convertir al ateisme).

La veritat és que Pedro Almodobar esta menys eixelebrat: a tots ens passen factura, els anys. Les seves últimes pel·lícules no van arribar al nivell de les primeres, a aquella frescor i atreviment que les caracteritzava, però no puc dir que em desagradessin: Todo sobre mi madre, La Mala Educación, i fins i tot Volver tenien gràcia a la seva manera; i esperava molt més d’aquesta pel·lícula.

El suposat canvi de gènere que ha volgut fer el xiquet li ha sortit rana. Tampoc s’ha atrevit a canviar completament de genere: la pel·lícula està plena de situacions còmiques, que de fet són l’únic que hi val la pena. El rodatge fictici de Mujeres al borde de un ataque de nervios (Chicas y maletas a la pel·lícula) té un pes molt important a la trama, y els cameos de Carmen Machi, Rossi de Palma i Chus Lampreave, fen els mateixos papers que a Mujeres al borde, són aire fresc.

Aquest intent d’Almodobar de picar l’ullet als seus espectadors fidels (que fa somriure durant el primer minut) no justifica ni de bon tros el film sencer. La pel·lícula gira al voltant d’una rocambolesca història construïda sobre flash-backs i sense un real sentit de conjunt. A aquesta pel·lícula li falta un cor (creïble): alguna idea (encara que sigui vaga, o només una impressió) amb la qual et quedis al final.

Falta de significat, de causalitat creïble: el protagonista va tenir un accident en el que es va quedar cec i en el que també va morir la seva estimada amant, per la qual cosa va decidir adoptar únicament el seu pseudònim com a identitat, però seguir escrivint i tenint amants.

Perdoni? Quina relació té una cosa amb l’altre? Tot això vé arran d'un flash-back, però no deixa de ser la trama principal. Quin significat té? Potser no pretén tenir-ne, però es dificil no esperar-ne algún, d'una pel·licula que es presenta com a film noir.

Si ens paréssim a pensar, la hitòria podria arribar justificar-se, però la pel·lícula no aconsegueix fer emergir cap idea de conjunt.

Això si: l’estètica del film segueix sent una delícia d'estil Almodobar; amb aquests contrastos cromàtics que freguen l’hortera sense arribar – generalment – a caure-hi. Per Los abrazos rotos, el director ha volgut afegir glamour clàssic i adinerat al seu estil. La Penélope recorda en algun moment a l’Audrey Hepburn de Desayuno con diamantes, i també ha utilitzat localitzacions en un palau – més pretensiós que bonic – però on l’ambient de nadar en la pasta resulta molt creïble.

Pel que fa a les actuacions, les més poc creïbles són les dels tres protagonistes, Tamar Novas, Lluís Homar i Penélope Cruz, sobrepassades només per la terrible interpretació de Rubén Onchandiano quan fa el paper de Ray-X. Més que parlar, sembla que declamin. Si era aquesta la intenció, ho han aconseguit. Ni les seves rèpliques ni les seves accions més senzilles semblen naturals; per no parlar de les seves estudiades reaccions (exeptuant els moment dramatics de la Pe, els quals resol amb dignitat). Es salven Blanca Portillo (la mare) i José Luis Gómez (l’amant ric), així com tots els personatges còmics.

L'exagerada sobreactuació (en la part de melodrama, perquè a la part còmica ja es dona per suposada) en aquest genere ambigu, que l’expressiva música de fons acaba d’enfonsar, crea un efecte més aviat esperpèntic. Sembla que tot treballa en la mateixa direcció, però aqueta àvia no entén el perquè de tot plegat, si estem parlant d'un melodrama. Potser només és una qüestió d'espectatives.

El que més em pica la curiositat és què l’hi veuen, de film noir, a aquesta pel·lícula.

.

Tanto esfuerzo para nada

En el edificio del Caixafòrum en la calle Cristóbal Colon se pronuncia la conferencia de la mano de Vicente J. Benet –última en el ciclo de conferencias en homenaje a la mujer- que lleva el nombre de “El arquetipo de la ingenua”. Después de dos indicaciones por parte de las azafatas consigo encontrar la sala donde tendrá lugar el acto. Y es que sólo una breve mención en el Diari de Tarragona me hizo conocer de casualidad que existía tal ciclo de conferencias en homenaje a la mujer, debido al Día de la Mujer Trabajadora.

Una sala casi medio llena (en términos optimistas) demuestra el trabajo realizado para dar a conocer el acto. La mayoría de la sala la ocupábamos señoras de avanzada edad que más parecía que estábamos pasando allí la tarde como en una sala de cine que no sintiendo interés por el tema de la conferencia.

Después de varios problemas con el equipo audiovisual de la sala da comienzo la conferencia con la presentación de Vicente J. Benet (autor de varios libros sobre la historia del cine). Benet opta por usar una presentación con diapositivas mientras va dando una explicación curiosa e interesante acerca del arquetipo de mujer que decía antes: la ingenua.

Una serie de imágenes sirven para mostrar la tradición moralizante de la época y un fragmento de “Birth of a Nation” de Griffith ayudan a comprender claramente este arquetipo del que nos habla Benet. El fragmento muestra una chica virginal claramente infantil que la lleva a ser violada debido a su extrema inocencia.

Después de una hora de monólogo donde se conoce algo más acerca de cómo se estereotipaba a la mujer, de cómo evolucionó el cine dando paso a la mujer actual, de cómo luego se volvió a esa mujer ingenua en las películas de Disney y parodias actuales; se abre el turno a las preguntas, donde un público más bien aburrido y somnoliento se abstiene a dar pie a otro turno de palabra para Benet por miedo a otro avasallamiento de información masivo.

Después de un par de comentarios del público por no hacerle un feo al conferencista se proyecta la película “Abajo el amor” de Peyton Reed producida en 2003. El film no merece prácticamente ningún tipo de comentario ya que al verla queda todo explícito. Se trata de una película sobre el feminismo, sobre la reivindicación de los derechos de la mujer con una base pastelosa y dulce hasta empalagar. A lo largo del transcurso del film descubrimos que la protagonista, quien creíamos una feminista innata, acaba siendo una chica más del montón que todo lo que había tramado acerca de la liberación de la mujer no era más que una excusa para atraer a un hombre mujeriego, creído y soberbio que acaba enamorándose de ella.

Las tres horas que duraba todo el pack conferencia + proyección me sirvió para darme cuenta que la igualdad entre hombres y mujeres está alcanzada en ciertos aspectos pero que el hombre sigue mostrando una imagen de la mujer que si bien no es del todo cierta, parece ser que es la que muchas mujeres quieren que se muestre de ellas. Nosotras podríamos cambiar eso, pero simplemente seguimos comportándonos como ellos quieren que lo hagamos y como nos comportábamos en épocas pasadas. Y esto provoca que sea tan común e inevitable que seamos estereotipadas de ese modo. Tanto esfuerzo por parte de mujeres luchadoras por reividicar nuestros derechos como Simone de Beauvoir, Susan Anthony... o españolas como Clara Campoamor y Federica Montseny, no son más que un borroso recuerdo de algo que creemos haber poseído siempre.

Parece que se nos olvida lo que hemos tenido que vivir y lo que a estas mujeres no les dio tiempo a conseguir.

Deixeu-los anar amb skate.

.


Gus Van Sant em regira els esquemes. I ho confesso, Verge Santa: això m’agrada.

Les pel·lícules independents, massa sovint utilitzen uns plans pretensiosament llargs - com una marca d’identitat - que ni la trama, ni el pla, ni el ritme no requereixen; i fan que una acabi pensant en què farà l'endemà a la tarda.

En canvi, per alguna raó que a servidora se li escapa, els plans injustificadament llargs de les pel·lícules del jove Gus, dobleguen la voluntat criticona d'aquesta iaia; que es queda extasiada com una nena petita davant de la pantalla, flotant en una mena d’estat semi místic, desarmada per l’harmonia de les imatges i la música.

L’argument de Paranoid Park, que es va descobrint al llarg de la pel·lícula, és impactant; i això sempre ajuda perquè una pel·licula sigui bona. Ara, hi ha moltes pel·lícules que, amb un argument impactant, acaben sent terriblement avorrides; com hi ha pel·lícules meravelloses amb arguments insignificants. En aquest cas, però, com en el cas de Elephant, l’argument – impactant – és només com la nansa d’un estel. El tenim a la mà, però ens sembla que estem a dalt, volant.

Els actors no son professionals, la majoria; com en moltes pel·lícules de Gus Van Sant. Això, com a espectadora, s’agraeix molt. No hi ha ni sobre-actuació, ni exteriorització innecessària o poc realista dels sentiments. A la realitat no portem els sentiments impresos a la cara, però molts actors professionals encara torturen (o delecten) l’espectador de cinema amb una actuació recarregada i innecessàriament explícita -o els directors els ho requereixen-.

Els actors de Van Sant pràcticament no actuen: existeixen. Es mouen i miren com les persones de veritat. O potser només es mouen diferent que els actors de la resta de les pel·lícules, i per alguna raó, això és un descans per l’espectador. Això si: són els actors joves tots uns nens guapíssims. Mal m’està dir-ho, però això també ajuda a l’estètica de la pel·lícula, com a Elephant.

L’únic personatge de Paranoid Park que tira enrera és el de la Jenny. El Gus Van Sant sembla hagi tret la Jenny directament de la sèrie Gossip Girl, sense ni tan sols canviar-li el nom, i l’hagi plantat al mig de la seva pel·lícula, on apareix com un bolet (en realitat és al revés: la sèrie és posterior).

Ara m’acusareu de devota encegada, però crec que es veritat. Vull dir que a la vida hi ha gent que és com un bolet: persones que les veiem més aviat com un personatge, com la meva veïna Mauricia del primer segona, que apareix a davant de l’edifici a les onze del vespre amb barnús i sabatilles i el seu gosset histèric, i em mira amb els ulls molt oberts i una expressió imperceptiblement aterroritzada; i mai m’acabo d’acostumar a que és una persona real.

Finalment, tornant a l’estètica: un dels moments més memorables en aquest sentit, són les imatges passades a càmera lenta de nois saltant amb els monopatins. Skaters, en diuen. Des que vaig veure-ho així en aquesta pel·lícula, tan bonic… Dons mira, que saltin, que m’han robat el cor: jo ja no em queixaré més dels skaters del meu barri.

La Hora de José Mota

Día tras día, nos sentamos frente al televisor y siempre, del mismo modo, nos empapamos de contenidos, envueltos en los mismos formatos, basados en los mismos temas, recurriendo a las mismas estrategias morbosas guiadas por la audiencia, y de una pobreza plástica y narrativa enorme. Si nos paramos a pensar, ¿cuantos de los programas o series que vemos realmente nos interesan? La mayor parte de las veces nuestra elección corresponde a “lo menos malo” y vemos la televisión por pura inercia cotidiana, como algo que entra obligatoriamente dentro de nuestra agenda, ya sea después de comer o antes de irnos a dormir. A esto, hay que añadirle el auge que está teniendo Internet en los últimos años, pues permite una selección y una gestión personal e individualizada de los contenidos y el tiempo.

La crisis, Gaza, guerras, matanzas, Julián Muñoz y la Pantoja, suelen ser el mismo plato de todos los días, y cada vez, la gente esta más desencantada con lo que se le ofrece a través de la pantalla. Personalmente, pocos programas suscitan en mi ganas de ver la televisión, y suelen ser de poca frecuencia (una vez a la semana, dos…). Pero, de vez en cuando, algún nuevo programa me sorprende, me aporta carcajadas, risas, conocimientos o despierta en mí inquietudes, algo que debería ser la norma general y el motor del medio de comunicación estrella.

El pasado viernes 9 de Enero se estrenó en TVE La Hora de José Mota, un programa de humor protagonizado, como su nombre indica, por José Mota, ex-Cruz y Raya, doblador de películas y actor, entre muchas otras facetas artísticas. Un humor popular, “tipical espanish”, surrealista y ácido son los ingredientes que forman este pequeño programa de humor que tan solo se emite una vez por semana. Han recuperado antiguos personajes de éxito como La Blasa y otros nuevos como El Tío la Vara han cogido el relevo, para hacer-nos reír a carcajadas con el típico humor manchego y pueblerino característico de José Mota.

Des del punto de vista estético, el programa me parece excelente. Su predecesor, Cruz y Raya, era más cercano al teatro; aunque grabado. La forma, los colores, los decorados y las cámaras estáticas creaban toda una aurora cómica claramente teatral. Ahora, mediante la escenografía, la luz, los movimientos de cámara, la vestimenta, etc. Han conseguido dar un enfoque claramente televisivo. Cada sketch constituye un formato diferente y han rescatado la estética de clásicos televisivos como Alfred Hitchcock, Manolo Escobar, musicales de Broadway y otros no tan clásicos como Cuarto Milenio. Un gran trabajo profesional acompaña las geniales interpretaciones de José, pues consiguen trasladar al espectador a un lugar y un tiempo diferentes en cada escena, gracias al impecable trabajo en iluminación, sonido, fotografía, etc.

Cada viernes, el programa cuenta con gran cantidad de colaboradores, ya sean estrellas del humor como Santiago Segura, Agustín Jiménez, Enrique Pérez Vergara (Flipy), Goyo Jiménez, o bien celebridades de la televisión española como Pilar Rubio.
Si tuviera que otorgar una nota a esta serie de televisión, le daría un 10 por dos motivos: El primero, porque siguen potenciando un humor propio y autóctono frente a la gran oferta televisiva americana y, en segundo lugar, porque han sabido adaptarse a los nuevos tiempos, modernizar-se y realizar una excelente labor humorística y audiovisual.

Joy Divison, el Documental Final

Grant Gee, 2007

Cuando en plena Era de la Comunicación, y como absorbidos por una hornada de revivals, los valores de la mitificación consiguen llegar a limites inconcebídos. Hablamos de miles de publicaciones en toda forma de soporte que complican de una forma ambigua la barrera entre la consagración del mito y el beneficio comercial.

Esto es lo que debió pensar Grant Gee antes de sentarse a pensar lo que se podría llamar su nueva proyecto más grande. Con este mar de dudas y después de dejar el listón muy alto con un exquisito documental sobre Radiohead, no podía hacer otra cosa que lanzarse de lleno en un proyecto sobre una de sus bandas favoritas: Joy Division. Banda nacida a finales de los 70 y una de las más influyentes en los años 80-90. Ellos son los abanderados por excelencia del Post-Punk Industrial nacido en aquel fructífero Manchester.

Esto en el mismo año que Anton Corbjin estrenara un engordado biopic sobre la complicada vida del fallecido líder de la banda: Ian Curtis. De tal manera que el resultado de este documental que fue supervisado por el crítico Savage y construido a través de entrevistas y aportaciones de los miembros de la banda, su entorno y un genial trabajo de investigación con material inédito, consagran todavía más el film y todo lo que hay alrededor del mito de la banda inglesa.
Joy Division, siempre será una de las bandas más complejas de entender del panorama musical. Este es el motivo de tan buen resultado, así como el hecho de convertirse en un relato imprescindible para todo buen amante de la música; a los que no, siéntense, disfruten y conozcan el grito desesperado de una de las bandas más claroscuros de la historia musical.


"Belleza de nuestra Angustia, lo Sublime de lo Horrible"
Ian Curtis
trailer:
http://www.youtube.com/watch?v=0oauS30aars

El perro callejero se convierte en millonario

Comprar entradas, comprar palomitas y allí estaba yo, en mi butaca, esperando los 5 minutos reglamentarios para que empezaran los anuncios y los trailers pre-película.
Había oído hablar de ella, la había visto en carteles pero realmente no me llamaba mucho la atención. ¿Y porqué estaba allí sentada esperando a que empezara? Bueno, es lo que tiene decidir ir al cine sin mirar los horarios, que llegas a la taquilla y te dicen que las entradas para El Curioso Caso de Benjamin Button están agotadas y que las de las próximas sesiones también lo están. Las demás películas ya han empezado, así que compramos la entrada para la única que queda.

Slumdog Millionaire empieza con un interrogatorio y una pequeña tortura. No me esperaba eso. Ahora si que me han sacado de mis casillas y el argumento que había leído en el folleto informativo de películas no tiene nada que ver. Pobre chico, está sufriendo y me hace sufrir. Pero pronto las imágenes de tortura desaparecen con un flashback del personaje a su infancia.

Cabe decir que toda la película está basada en flashbacks cosa interesante ya que gracias a ellos la historia cobra sentido y parece que te acerca más al personaje.

Jamal es un pobre chico indio al que le arrebataron a su madre y desde entonces ha estado viviendo en la calle junto a su hermano, Salim, desarrollando el instinto de supervivencia y aprendiendo de los golpes que da la vida. Gracias a esos golpes y a los pequeños detalles que recuerda de su vida en la calle, va contestando las preguntas del programa en el que está concursando, el 50x15 hindú.

En todas esas “vivencias” conoce a Latika, una niña huérfana con la que se irán reencontrando durante toda la película y de la cual Jamal está enamorado desde que la vio.

Tengo que destacar las actuaciones de los personajes de Jamal y Salim en la infancia. Esos niños bordan papel y reflejan en sus ojos la cruda realidad de muchos niños hindúes que viven en la calle en la más absoluta pobreza y sacan el instinto de supervivencia con la ley del más fuerte. En esos momentos te sientes privilegiado por la infancia feliz que has tenido, pero ves que esos niños nunca pierden la esperanza.

En cuanto al desenlace en si, es muy predecible. El concurso, la historia de amor... y otros aspectos que no comentaré para no revelar más detalles de la película, hacen que el final sea totalmente predecible y que desde el primer momento sepas como va a terminar este film. Por otro lado, lo más importante de ello no es si acaba en final feliz o trágico, sino la historia que te cuentan y la manera en que lo hacen. Todo “perro callejero” puede dar un cambio radical a su vida.

Después del pasado domingo haberse llevado ocho de los diez Oscars a los que optaba, siendo el film que más estatuíllas ha ganado, se consagra como mejor película. Este año, no ha ganado quien a tenido mayor presupuesto, ya que comparado con el resto de películas ésta era de presupuesto ínfimo. Y tampoco ha ganado la que tenía más actores consagrados y famosos, sino una película en la que los principales actores eran amateurs... ¿Estará cambiando el cine?

CAPA, AQUÍ

             

Baixant les sòrdides, grises i fredes escales del Palau de Congressos de Tarragona ens trobem - fins el proper 28 de febrer - l'exposició CAPA, AQUÍ, un espai que recull les fotografies que Robert Capa va realitzar el 15 de gener de 1939 a les comarques del Tarragonès, el Baix Penedès, l'Alt Penedès i el Garraf. Tot això a raó de la commemoració del setantè aniversari de la Guerra Civil i dins del marc de la recuperació de la memòria històrica de la Segona República, "de la terrible confrontació armada que entre 1936 i 1939 va patir el nostre país, de la postguerra i de la dictadura franquista", tal com afirma el comissari de l'exposició.

Poc atractiva és la situació de la mostra, a la zona baixa de Tarragona, més caracteritzada per l'oci nocturn que no pas per l'activitat cultural. Però bé, no és que la ciutat gaudeixi de gaires equipaments culturals - pocs teatres, sales de cinema, galeries d'art, etc. - així que el Palau Firal i de Congressos és una opció digna, tot i que millorable. Tampoc puc afirmar que el ressò mediàtic de l'exposició hagi arribat gaire lluny. Un cartell (raonablement gran) a l'avinguda Catalunya, al costat del Campus Centre de la URV, ha estat per a mi l'únic reclam que l'Ajuntament de Tarragona - únic organitzador de l'exposició - ha fet arribar als meus sentits. Molt poc soroll per l'interès i la satisfacció que m'ha generat la mostra fotogràfica.

Doncs bé, després de descendir cap a l'entrada del Palau Firal i saludar algunes llaunes de cervesa i altres residus testimonis d'una nit moguda, el panorama canvia completament. T'endinses a un espai just, ni massa ni poc, acollidor, amb una llum esmorteïda i un ambient que conviden a la reflexió i a l'emoció.

L'exposició comença, a forma de context i situació, amb la presentació de Robert Capa i algunes de les seves fotografies - totes són reproduccions autoritzades per Magnum Photos i l'International Center of Photography de Nova York. Com no, trobem la imatge més recurrent i famosa de Capa: el jove milicià Federico Borrell García, de 24 anys, just en el moment de rebre l'impacte d'una bala a Cerro Murciano (Córdova), el setembre de 1936. A raó d'aquesta fotografia, l'autenticitat de la qual va posar-se en dubte dient que era un muntatge, comences a trobar indicis dels sentiments que l'exposició pot generar-te i que espero que generi a tots els visitants. "No cal fer servir trucatges a Espanya i no cal amoïnar-se per preparar l'escena. Les fotografies estan allà i n'hi ha prou en fer-les. La veritat és la millor imatge, la millor propaganda", són paraules de Capa en resposta als qui van posar en dubte la seva feina. Declaracions que, al marge de la preparació o no de la seva famosa imatge, reflecteixen l'Espanya de la guerra civil, un estudi fotogràfic preparat per prendre-hi les fotografies més colpidores, tristes i sagnants, a cada cantonada, a cada ciutat, a cada instant. Com veieu, no és una exposició pensada per al gaudi personal i la fascinació, sinó un convit a la memòria, al record dels anys més foscos de la història del nostre país. Amb tot això no vull desmerèixer el treball de Capa - ni el seu coratge (o inconsciència) que ens ha reportat valuosíssims testimonis visuals - sinó simplement destacar l'aire emotiu i reflexiu que es respira en la mostra, més enllà de l'estètica o l'artística de les fotografies.

Un cop situats, l'exposició pren un camí molt més pròxim. Se'ns presenten 30 de les 101 fotografies - la resta no s'han trobat - que Robert Capa va prendre el 15 de gener de 1939 a Tarragona i altres indrets de la província mentre milers de refugiats civils i militars es retiraven del front davant l'avenç de les tropes nacionals, que es disposaven a ocupar la ciutat. I és que com a tarragonina de tota la vida que sóc, m'ha sorprès veure carrers emblemàtics com la Rambla Nova, l'avinguda Ramón i Cajal o el carrer Cristòfor Colom plens de persones abandonant les seves llars, sobretot dones i nens, fugint en un ambient decadent i tens, ple de mirades buides, marcades pel neguit i la por. Tot un seguit d'estampes dessoladores i molt allunyades de la tranquil·litat i benestar que es respira habitualment pels carrers de la meva ciutat.

Les fotografies de Capa et fan viatjar a un món que va caure a bocins, que va trencar vides i va matar a germans. El meu avi ja m'ho va dir: "faria el que fós perquè tu i els teus cosins no haguéssiu de viure mai una guerra".

Vist això, jo també ho diria. I és que l'empatia, la capacitat periodística i la proximitat de les fotografies de Robert Capa parlen d'un èxode de dimensions bíbliques. Avis, àvies, homes, dones, nens i nenes fugen cap a Barcelona amb carros (alguns ni això), carregats amb provisions, garrafes d'oli i vi (que en aquells moments podien ser més valuoses que els diners), llits... en fi, tot el que un pugui imaginar-se en un moment de màxima desesperació, on la vida ja no tornarà a ser igual i on les diferències entre rics i pobres s'esvaeixen en un no res.

Aquest panorama se'ns és reflectit a les fotografies de Capa, una marxa de penúria cap a la ciutat comptal, que arriba al seu destí només si l'aviació nazi (a disposició de Franco) ho permet. I és que criden l'atenció un parell o tres de fotografies on podem veure les conseqüències d'un ametrallament aeri: carros destrossats, rucs morts, tot escampat arreu... i només una supervivent desesperada, mirant aquí i allà a la vora d'una carretera on només hi queda sang. Capa era allí, per mostrar-ho. Una imatge francament espantosa.

És també destacable i curiós de l'exposició el treball de localització dels espais - tot i que hi ha llocs gairebé irreconeixibles - que recullen les fotografies de Capa. És l'actual carretera nacional N-340 la que van recórrer milers de persones, Robert Capa inclòs, en la fugida cap a Barcelona. Les fotografies mostren indrets coneguts - si més no per a mi - que fins al moment només m'evocaven càlids dies d'estiu passats a Torredembarra i la Pobla de Montornès. És curiós com pot canviar la percepció dels espais per als uns i per als altres, és curiós i trist pensar que va haver-hi unes generacions per a les quals la carretera de Barcelona va suposar mort i penúria. I és per això que hem de mantenir vives aquestes imatges en la nostra consciència, si més no l'essència, el sentiment, per evitar que res semblant pugui tornar a passar aquí ni enlloc.

Amb tot, CAPA, AQUÍ ha estat per a mi un exercici de reflexió important, una mirada cap a la història recent del meu entorn, allunyada de tòpics i estereotips d'una Guerra Civil que m'ha semblat més propera que mai, viscuda per gent que, poc o molt, és al meu voltant; viscuda pels carrers que jo trepitjo, pels edificis, impassibles, vencent el temps, que un dia van veure com l'intrèpid Capa plasmava per a la posteritat el desastre d'un poble en guerra, de mort entre germans. Per Robert Capa, "la seva mort hauria estat inútil si els vius no els poguessin veure".